JORDI SURINYACH

“Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme i organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”. Les paraules de Gramsci  i la  metáfora militar que utilitzava quan   demanava canviar d’ estratègia revolucionària i abandonar  la  “guerra de moviments”  per passar a la “guerra de posicions”,  es aplicable als que volem assolir amb èxit la sobirania de Catalunya. Un  membre de la direcció d’ ERC, em deia fa pocs dies  que els “crítics” partíem d´un anàlisi equivocat de la realitat nacional, segurament excessivament optimista, sobrevalorant la real  consciència nacional del país   i  la força del catalanisme sobiranista de progrès –  l´independentisme -, en el  que  ERC,  seria la columna vertebral.  Deia, que el  partit independentista no havia aconseguit establir el nivell  de complicitat desitjable  amb  la societat civil ( sindicats, entitats, gremis, associacions, premsa, grups d’ opinió, etc…),  on el nivell d´influència era baix. De tot plegat n’ extreia una conclusió: Ara  era  del tot impossible “saltar la paret”,  referint-se així a la possibilitat de sortir indemnes i victoriosos d´un conflicte amb l’estat.  Sense citar Gramsci, el seu  era un anàlisi lúcid sobre  l’ actual correlació de forces, que obligava a  la  guerra de posicions  i al reconeixement que l’ hegemonia estava en mans  dels “altres”. Amb aquest  relat,  pretenia  fer avinent  que  erem  tot just al començament d’una etapa en el que sobretot havíem d’ acumular forces. L’ escoltava i  pensava  que el seu anàlisi fred  i racional, ajustat a la realitat del país, tenia el pecat original de ser una justificació per anar fent la “viu-viu”, practicant allò que qui dia passa anys empeny,   gestionant  els migrats recursos de certs departaments de la Generalitat, amb un acord de govern  en el que no hi havia  voluntat de canvi, ni en un  sentit social ni nacional. Certament el meu interlocutor feia una  justa i encertada crítica a certs anàlisis massa “voluntaristes”o “resistencialistes” de certs iluminats amb embolcall renovador. Ni es acceptable que  haguem de  limitar-nos a  gestionar el poc que tenim  tot esperant temps millors, ni ho és que -amb l’ excusa certa que  no es el millor moment per saltar la paret – , es pretengui justificar que ara no toca obrir el conflicte amb l’ estat. Afirmació ingénua, doncs la nostre debilitat  ha estat detectada  i  el que   l’ estat ara pretén és esclafar-nos.  I ho farà, amb més facilitat si ens  mantenim defensant una estatègia fallida que ens ha situat en una situació  incomòda per la nostra gent. L’ alternativa pot ser  efectivament acumular forçes i  no dividir-les, però el camí per a reforçar l’ estatègia sobiranista,  no es una fugida endavant per tornar a les “seguretats” que donen els ideals de sempre, sinó emprendre una renovació a fons del projecte, evitant trencaments innecessaris. La nostre guerra de posicions,  és la d’aconseguir més complicitats i aliats.  Si uns parlen de gestionar la migradesa, la resta  només ens en sortirem , evitant el parany  de mirar-nos el melic  d’ una pretesa honestedat ideològica  que reconforta tant com paralitza. Ningú que aspiri a canviar les coses, pot tenir la vocació de dirigir un partit en procés de decadència i sense gairebé  influència en el futur  del país. Hi  ha doncs altres possibilitats més engrescadores,  amb les que  poder aconseguir sumar  i assolir majories. Començem a pendre decisions i fem política, assumint riscos  pensant en allò que  interessa al país, sense deixar-nos arrossegar per l’ estúpida voràgine dels problemes interns, que igualment paralitza. Sortir amb rapidesa del carreró sense sortida on  ens trobem ara resulta imprescindible, si volem  consolidar  una alternativa, que necessita propostes en positiu. Renovar-nos suposa obrir-nos més. La possibilitat que en les primàries  per l’ elecció del cap de llista republicà – ho poso a títol d’ exemple -,  s’hi presenti  una personalitat de prestigi, que ajudi a enfortir la proposta independentista, tot recuperant la credibilitat perduda, seria útil per allunyar-nos  del conflicte fratricida en el que sembla ens aboquen les dues versions de l’ oficialisme i  un bon antídot per  sortir de  l’ atzucac. Cal posar els quatre sentits en el “com”, es a dir,  en el disseny d´un projecte  que sigui atractiu i ben valorat per la ciutadania. Potser encara no és possible saltar la paret, però… qui no s’ apunta, a fer “Parkour” a la catalana”?.