Ja ho vaig anunciar ací, duc uns dies pensant la meua paraula, i no és fàcil triar-ne una, així que he decidit fer-ne dues (i en faré més).
He fet un altre bloc només per al diccionari afectiu de la llengua catalana, el mecanisme seria que vosaltres envieu les vostres paraules a l'adreça diccionariafectiu@gmail.com i jo la penge com a entrada a l'altre bloc, o, si preferiu, la poseu ací als comentaris i jo còpie i enganxe allà. Als que teniu bloc vos demanaria que l'enllaceu i m'ajudeu a difondre la cosa (com més serem més riurem) i convideu a participar als vostres lectors i, si vos va bé, que publiqueu la vostra paraula com una entrada al vostre bloc.
Al bloc del diccionari llistaré els blocs que hi participen. Els que envieu la vostra paraula (o les vostres paraules) a l'adreça de correu o la poseu ací baix digueu-me com la voleu firmar (nom i cognom, nom del bloc, nom, el que vulgueu). M'agradaria molt que aquest "diccionari de butxaca" s'anara enriquint amb el temps, no vos talleu...
Òbviament es poden repetir paraules.
Si teniu suggeriments sobre qualsevol millora possible de tot plegat vos ho agrairé molt. He posat un enllaç ací a la dreta, dalt de l'enllaç al blogs de lletres, no es veu gens bé, ja el canviaré, però funciona...
Aviseu quan pengeu la paraula al vostre bloc...
Ací van les meues dues primeres, ja les he penjades al diccionari afectiu de la llengua catalana :
enyorar-se: verb subtilment reflexiu, acció d'enyorar reflexivament, com diu Kundera l'enyor en té prou amb ell mateix, amb la seua pròpia emoció. Jo m'enyore, sempre, d'algú, d'un lloc, d'un temps...no puc saber quan m'atacarà l'àcid proustic, ni a quin dels meus sentits li tocarà encendre l'espurna de l'enyor. Estellés enyorava un temps que no era vingut encara, jo, sovint, m'enyore d'una ciutat que no existeix i que, potser, no ha existit mai.
argilaga: quan era xicoteta i pujàvem al poble a collir cireres, mon tio em deia sempre que havia netejat el camp d'argilagues perquè jo no prenguera mal. Era un home molt alt i molt fort i feia una miqueta de por, però que traguera les argilagues per mi em pareixia una cosa molt dolça, quasi tan dolça com la seua manera de pronunciar la paraula, amb una g preciosa que a mi no m'ix.
T'envio una paraula que m'encanta. Voliaina té la gràcia -almenys per a mi i la meva família- de simbolitzar, al mateix temps, intempèrie i aixopluc. M'explico: les voliaines poden ser de neu o de foc, de manera que un dia molt cru d'hivern hi ha les voliaines de neu que van caient a fora, a la intempèrie i, dins de casa, unes voliaines de foc (guspires) s'enfilen xemeneia amunt (a voltes surten per la xemeneia i es troben, totes dues menes de voliaina, i es barregen sota el cel gris). És una paraula que només dir-le ja em fa estremir; de fred i de calidesa de la llar.
<!--
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:"Arial Unicode MS";
panose-1:2 11 6 4 2 2 2 2 2 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1 -369098753 63 0 4129279 0;}
@font-face
{font-family:Tahoma;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:1627421319 -2147483648 8 0 66047 0;}
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
@font-face
{font-family:"\@Arial Unicode MS";
panose-1:2 11 6 4 2 2 2 2 2 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1 -369098753 63 0 4129279 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:"";
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:"Times New Roman";
mso-fareast-font-family:"Times New Roman";}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
-->
M’ho devia dir sovint ma mare quan jo era
encara de bolquers, i també de monyicot: «el meu sucrellet». En ocasions, jo ja
ben crescut, com si ella volguera retornar a aquells temps de mare jove, encara
li plaïa de dir-m’ho deia mentre m’acaronava les galtes. Ara ja no m’ho diu.
Ara ho són els néts, els seus sucrellets. I meus també.
He inserit una entrada al meu bloc i t'hi aporto la meva paraula. En vindran més.
Moltes gràcies per deixar-nos-hi participar.
gràcies per la teua aportació i per l'entrada, ja l'he penjada...
Espere la teua paraula...
pots fer el que vulgues, escriure les paraules que vulgues i les definicions com vulgues...
Ja possaré l'enllaç al blog.
Per cert, si la cosa se n'ix d'èxit, potser et farà falta una ajudeta al blog, si fa falta ací estem.
Em poso a pensar d'immediat i t'envio alguna cosa. Ja difondrem la iniciativa.
salut
què bé!
I aquest diccionariet em fa molta il·lu. Els meus fills pensen que me'ls sé de memòria (els diccionaris). A mi em consulten com si fos un diccionari (ells) per pura mandra.
A banda que m'enllaçaré i faré tot el que has suggerit (posa'm el nom que vulguis a l'enllaç: el que et faci més ràbia mateix) crec que aprofitaré la teva idea per als refranys i frases fetes. En vols? En tenc per salar i en Johny fa temps que me'n demana i no n'hi donc i ha de posar els de l'inimic. Podrem seleccionar els de caire afectiu. Com tu ets més jove, crec que te'ls passaré a tu perquè el tiris endavant. Durant uns anys, la calaixera va estar extraviada, i ara que m'ha compareguda de bell nou no em veig amb forces per desxifrar-la. Perquè és clar: es tracta de comprovar que els que jo tenc apuntats (m'hi vaig posar totd'una que vaig aprendre de llegiriescriure) no surten al DKW (diccionari català-valencià-balear, Alcover-Moll. En Biel Mesquida el va batejar així quan érem petits. El DKW va caure en les nostres mans en l'època en què una fàbrica de cotxos treia aqueixa furgoneta).
La primera paraula que jo hi vull posar és alís, alisa. És mel aquesta paraula. Però ja la penjaré jo en haver fet l'enllaç, perquè la definició del DKW és molt barroca i trob que s'hi escau ornar-la amb tota la parafernàlia. És un mot viu, vivíssim. A Pollença només l'havia sentit a les velles, però veig que aquí, gent més jove que jo, dependentes del súper (segurament educades per padrines així com toca) si em veuen de mala lluna, m'amollen: que estàs alisa avui, x?
a mi també em fa molta il·lu..
però veig que no surt. Dec haver fet desastres. L'enllaç ja està posat al meu bloc
La taumatúrgia dels sons en "pus bell catalanesch" donaran per una feina a temps complet, serà un diccionari esplèndid, ja ho crec!
Parlant de diccionaris, t'extrec què en diu l'Alcover-Moll, d'una paraula amb què podries pensar a rebatejar-lo, el DALC (i dir-ne, si volguessis, de la LLengua a seques, amb una petita llicència poeticoacronímica):
1. DALL (ant. escrit també day). m.
Eina de diferents classes, consistent en una fulla de ganivet més o menys corbada, i amb mànec més o menys llarg.
|| 1. ant. Arma blanca consistent en una fulla amb tall corbada en angle recte i posada al cap d'un mànec llarg; cast. dalle. Tots quants hòmens havia en la host ab exades e ab palafangues e ab pichs e destrals e ab days, Muntaner Cròn., c. 122. Un day fet de fuya d'espasa ab son mànech sotil, doc. a. 1413 (Aguiló Dicc.). Hun dall d'armes ab lo mànech launat, doc. a. 1443 (BSCC, vii, 245). Y ab darts y ses llances, y ronques, y dalls, Brama llaur. 123.
|| 2.
Eina
formada per una fulla robusta de ferro o acer, amb tall, amb mànec buit
que es pot unir amb un mànec de fust més llarg, i que serveix per a
esbardissar, esporgar els arbres i fer llenya (Empordà, Lluçanès,
Vallès, Men.); cast. hocino, podón. Un day d'esbarzerar, doc. a. 1410 (EUC, iv, 151). Un day de romagueres, doc. a. 1410 (Alós Inv. 24). Un dayll de dues mans veyll, doc. a. 1434 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un day de sbardissar ab son mànech, doc. a. 1490 (arx. Cúria Fumada de Vic).
|| 3. Fulla de la dalla (Rupit, Llofriu).
|| 4. Fulla de ferro que serveix per a desferrar l'obra de terrissa quan la treuen del forn (Breda).
Fon.: dáʎ (Lluçanès, Vallès, Barc.); dáј (Empordà, Men.).
Etim.: del llatí *dacŭlum, ‘falç’, segons Schuchardt i altres romanistes (cf. REW 2458). Gamillscheg suposa un origen gàl·lic *dalgis, ‘falç’, que no sembla prou convincent (cf. Zschr. r. Ph. xli, 583), i ens inclinem a admetre el *dacŭlum, encara que tampoc no és segur aquest ètim (cf. Wartburg FEW, iii, 3).
2. DALL m.
Conjunt
d'herba d'un prat que es dalla en una vegada; especialment, La primera
dallada d'herba d'un prat, que es fa pel juliol, en oposició al redall, que
és la segona dallada i es fa pel setembre (Conflent, Cerdanya, Empordà,
Pallars). «Hi ha un bon dall d'userda» (Conflent). «D'aquest prat, el
dall és d'En Joan, i el redall és d'En Pau» (Aguiló Dicc.). «Aquest any
hem tingut bon dall» (Vilabertran). El fe de la tardor que se diu derrer dall, Agustí Secr. 173. Emporxar famosos dalls d'userda, Ruyra Parada 141.
Fon.: dáʎ (pir-or., or., occ.).
Etim.: derivat postverbal de dallar.
Salut i joia