Del Sud

Amb motiu de la diada nacional.

El darrer cap de setmana de setembre, per motius de feina, vaig estar al congrés nacional (de país) del PSPV-PSOE. Un mesos abans, havia llegit amb llàstima que els socialistes valencians renegaven del seu nom, de la idea de país que van esbossar entre molt altres Fuster, Estellés o Ovidi. La seua ponència marc convidava al canvi de sigles, a copiar al PP i convertir-se en el Partit Socialista de la Comunitat Valenciana (PSCV). Per una qüestió de coherència (poques vegades he escoltat algun dirigent socialista referir-se al nostre país) i pressió mediàtica (la premsa sempre intentant condicionar els moviments de les formacions) no dubtava que el canvi es faria efectiu després del conclave. Sentia que el país s’esmicolava una miqueta més i tornava a desapareixer una vegada més de l’imaginari col·lectiu el nom amb què ens referim de la nostra terra, tal i com desitja la dreta.

Tanmateix, a mesura que s’anava acostant la data del congrés les bases socialistes es rebel·laven. La majoria de les esmenes a la ponència marc apostaven per mantindre les sigles i reafirmar els ‘ideals esquerrans’ del partit. El dia de les votacions no hi va haver ni debat. Amb 117 vots a favor i tant sols 13 en contra, els militants del PSPV-PSOE evitaren el canvi de nom. “Fins i tot els delegats de les comarques castellanoparlants recolzaven la idea de país”, em contava visiblement content l’alcalde d’un petit poble de la Safor. “Ni motius electorals ni res de res, el nom no es toca”, comentava un altre.

Però això no fou tot. (Continua llegint l’apunt)

A l’eixir del plenari i davant dels aplaudiments a dos dels candidats a la Secretaria General del PSPV-PSOE es van coretjar tota una sèrie de consignes. Una d’elles en va sobtar. “País Valencià, País Valencià!”, ressonava repetidament en un hall del Palau de Congressos ple a vessar.

Em vaig sentir reconfortat; tanmateix no puc negar-ho, també estava desorientat. Per què si tant s’estimen les sigles aquests socialistes no treuen pit i defensen el país, la llengua, la cultura i el territori? Per què els socialistes, llavors opció majoritària, es deixaren manllevar els símbols per la dreta més cavernícola i violenta? Per què han renunciat dues voltes a tindre un Estatut de primera i s’han plegat al dictat de la dreta?

Amb tot, tries de secretaris generals a banda, el congrés ens revela apunts interessants: la nostra idea de país no és tan menuda com alguns voldrien. Potser de manera minoritària, però hi ha un substrat del vot socialista que encara defensa postulats en clau nacional. Som unes dècimes més d’aquell 8% (i vora 200.000 vots) que va aconseguir Compromís pel País Valencià als comicis de 2007.

Nosaltres ho hem vist recorrent de dalt a baix la nostra terra i rebent cridades de llocs on, lamentablement, no hem tingut temps per anar. Això sí, no ho hem vist a les urnes i és que, de ben segur, no hem trobat encara la formula adequada. Ni serveix el PSPV-PSOE, ni els diferents experiments que han sorgit a la seua esquerra han funcionat. És necessari alguna cosa fresca, nova i valenta. L’entramat social està, eixa cultura de resistència que tant esmentem té la força suficient per eixir al carrer; les ganes són immenses i la nostra capacitat de treball admirable. Així que colze a colze, entre tots, hem de començar mirar com guanyem el futur.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!