En primer lloc, considero que l’opció que representa en Joan Carretero és la que més s’allunya de la displicència que caracteritza la resta de candidatures i que governa el dia a dia d’ERC.
Tot i que m’agradava, molt, la idea de construir una societat justa i d’esquerres i, a més, compartia la necessitat d’assegurar l’alternança, he de reconèixer que el resultat obtingut, des d’un punt de vista eminentment pragmàtic, és bastant decebedor.
Ha quedat ben clar que hem estat incapaços de desenvolupar polítiques innovadores, que no hem sabut negociar un bon acord de govern i que, quan van maldades, Esquerra desapareix.
D’exemples, en tenim a grapats. El darrer, però no l’últim, és l’espectacle lamentable de la tercera hora en castellà. Què hem aconseguit?, doncs que el president de la Generalitat es comprometi amb la normalització lingüística. Només faltaria!
El sol fet que s’hagi de pronunciar ja em provoca basarda, que no estava clar, que l’havia de respectar?
Ni tan sols som capaços de forçar la dimissió d’un conseller tant lamentable com en Maragall, però seguim al govern, passi el que passi…
I no parlem, ja, de les candidatures encapçalades per en Benach i en Puigcercós, que són, al meu entendre, incapaces de redreçar la tendència autodestructiva que han anat alimentant amb la improvisació constant de que han fet gala durant aquest temps.
Jo mateix he insistit manta vegades, davant diversos càrrecs comarcals, en la necessitat d’aprendre determinades tàctiques dels socialistes i de CiU, sobretot les que ens demostren que, li agradi a qui li agradi, saben com fer-ho per aconseguir un suport important.
Navegar sembla ser la directriu que segueix la direcció nacional actual i, el que encara és pitjor, sembla ser la que seguiran les candidatures a les que feia referència més amunt.
A ningú no se li ha passat pel cap que queda malament (molt malament) que el president del Parlament de Catalunya opti a presidir ERC sense ni tan sols haver-se plantejat de deixar el seu càrrec? Ningú no recorda aquella màxima romana que diu que “la dona del Cèsar, a banda de ser honesta ho ha de semblar”?
La candidatura encapçalada pel Carretero és, des del meu punt de vista, la única que planteja la necessitat de mirar endavant, tot i que no comparteixo alguns dels seus arguments i que no m’agrada, en bona part, l’estratègia d’aliances que sembla defensar.
Aquest dissabte, doncs, és el darrer cop que vaig a la decadent seu d’ERC a Vilafranca del Penedès, que m’endinso en un ambient hostil que se sap guanyador de la batalla de les misèries, que participo, com a militant, en una votació.
Aquest dissabte deixo enrere la mala llet per mirar endavant, per ser més persona, per treballar, amb les mans lliures, pel meu país, a la meva manera, honestament, des de l’utopia, des de la fraternitat.
Aquest dissabte trenco amb la malaptesa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!