Cucarella

L’Estat francès insisteix en la seua política d’extermini lingüístic. Si fa unes setmanes el seu Consell Constitucional dictaminava que «no pot existir cap dret legal per a altra llengua que el francès», ara és la presidenta de la comissió de Cultura del Senat, Colette Mélot, qui ha argumentat contra l’intent de reconèixer drets lingüístics a les altres llengües, tot defensant la «unicitat de poble francès». És a dir: allí també són de la canterella aquella d’«Una, Grande y Libre». Potser en foren els inventors i tot.

Davant d’aquestes barbaritats, hi ha moments en què estic a punt de perdre el sentit humà i m’aguante com puc la intenció de serrar-los la Torre Eiffel o botar-li foc al seu Museu del Louvre. Per sort, i a diferència dels exterminacionistes francesos, no arribe mai a perdre el meu nord humà. Perquè si destruïm la Torre Eiffel o les insubstituïbles obres que alberga el Louvre no és contra la supèrbia francesa que actuem, sinó contra la humanitat sencera, contra nosaltres mateixos. No vull actuar, ni ser, com un francès qualsevol. Com un francès exterminacionista.

Potser caldria aconsellar-los llegir els arguments del nostre professor Jesús Tuson, que tant i tan encertadament ha raonat al voltant del prejudicis lingüístics, contra les ínfules de superioritat lingüística d’algunes nacions, sempre a favor de considerar la diversitat lingüística com l’expressió més genuïna de la Humanitat, la nostra fita més extraordinària. Hem creat tantes llengües gràcies a la possibilitat humana del llenguatge. I com afirmava el poeta Octavio Paz, cada vegada que mor una llengua és una visió de l’home i del món que desapareix. Desapareix, en concret, part de la nostra riquesa humana. Les llengües, quan no malviuen sotmeses a la imposició totalitària d’una altra llengua, expressen la cultura d’un poble: la seua literatura, la culta i la de transmissió oral, la seua mitologia, la seua història, fins i tot una manera particular de conviure, de viure, fins i tot de morir.

Els exterminacionistes francesos, quan neguen els drets a les altres llengües no solament els neguen el dret d’existir, expressen, explícitament, un tarannà polític no gens democràtic, absolutament totalitari. A França només pot haver drets per al francès, com a Sudàfrica només hi havia drets per als qui eren de raça blanca: els de les altres races, no tenien drets, sovint ni el dret més elemental de conservar la vida. Com a l’Alemanya nazi només tenien drets els aris, i com més purs, més drets tenien. Tenien dret, fins i tot, d’exterminar totes els humans de les altres races: per a preservar la puresa de la raça, fora blanca només o blanca ària; per a preservar la «grandesa» de la pàtria única, siga francesa o espanyola.

Aquella Sudàfrica de l’apartheid, aquella Alemanya nazi, aquesta França exterminacionista, o aquesta Espanya profundament castellana que secularment li ha imitat els tics, les fòbies i els excessos totalitaris. En nom de la «unicitat del poble francès», de l’«España Una»… Tanmateix, afirmen, sobretot, que ens exterminen –quina barra!– en nom de la «democràcia». El cinisme dels botxins.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!