Les consultes han anat bé, amb un resultats importants, engrescadors. El principal problema, però, som els catalans. Grans i refotuts especialistes en passar de l’eufòria a la depressió o a l’inrevés; i esgarriacries que no saben unir-se, sumar, concertar, i aconseguir complementarietats. Un botó de mostra? La picabaralla entre gent de la Coordinadora i el
Hoy domingo 13 de diciembre de 2.009, 170 municipios, y 700.000 ciudadanas y ciudadanos catalanes, están convocados a pronunciarse con un sí, un no, o votando en blanco, sobre la independencia de Catalunya en el marco de unos referéndums estrictamente consultivos, sin valor jurídico ni político alguno, puesto que la Constitución vigente prohíbe este tipo
Trobo que és un error plantejar monotemàticament –llengua, cultura, identitat-, la proposta de llibertat per Catalunya. És clar que cal fer-ho així, també, però, ara i aquí, el que convé és subratllar el cost de pertànyer a Espanya, el cost de no ser lliures –en minva de benestar, de qualitat de vida, sous i pensions
Reconec que sento certa nostàlgia en llegir el manifest de dotze diaris catalans en favor de la Constitució Espanyola i l’Estatut. Membrances de quan era jovenet i creia, fermament, en l’Espanya plural, i que tots podríem seguir plegats, els dos països, contents i alegrets, i tot seria bonic i feliç, i el cel blau i els
A la meva època, quan no s’havia popularitzat el nom de kale borroka –lluita al carrer, em penso que vol dir- això que fan algunes organitzacions tenia un nom molt més gràfic: guerrilla urbana. Francament, i ho diré clar i català, promoure aquesta mena d’accions, ara i aquí, és situar-se fora del temps, i constitueix
Llegeixo aquests dies a ‘Le Nouvel Observateur’ que Gaston Flosse, més conegut com a Papa Flosse, el principal cacic -i amo polític- de la Polinèsia francesa durant els darrers 25 anys -al servei exclusiu de Jacques Chirac-, està vivint els moments finals de la seva dilatada carrera política. El monsieur, de 78 anys d’edat, està
Veus, silencis, enquestes, tornado Laporta… al Reagrupament Independentista li calia un moviment clar i net que fes palès que encara seguia en la cursa electoral; que tot i que no se sentís les cames no defallia pas, vaja. La contractació d’una consultora catalana que va assessorar el candidat a la presidència USA, senyor Obama, té
El proppassat dia 4 de novembre, l’exlíder d’ERC ens va obsequiar amb un brillant discurs titulat ‘Adéu al nacionalisme, visca la nació’. Si dues coses estan clares, parlant de Carod, són que com a orador i com a escriptor polític no hi ha ningú de tan bo a casa nostra (…) El de Cambrils va
El sobiranisme, l’independentisme, paraules que vull creure sinònimes, té tres problemes i reptes per superar: dotar-se de presència parlamentària efectiva; guanyar en pes i cohesió tot adoptant una estratègia viable de mobilització i avenç cap a la independència i esdevenir socialment i políticament majoritària -que no és pas, com és palès- (…) L’enquesta de
Sempre he dit que, això d’Iniciativa, ha estat un bon invent per aquells que volien deixar de ser comunistes i construir un nou espai lluny de models finiquitats –partits únics, estatalització de l’economia-, referències incòmodes –les dictadures de l’est d’Europa, bàsicament-, i en contra de programes d’avenç cap el socialisme (…) Som lluny, ara i
Aquest país nostre i el del costat, acabaven de sortir d’una llarga i sanguinària dictadura. Calia instaurar, doncs, una democràcia estable, forta, que pogués consolidar-se i tirar endavant; d’aquí va néixer un sistema institucional, de finançament… que ha atorgat als partits un poder omnímode, poder que, ara i aquí, cal reconsiderar i redimensionar de totes
Tot sembla apuntar que el president del FC Barcelona ha decidit ingressar en política mitjançant una formulació partidària encara per publicitar. La lògica de les coses assenyala que Joan Laporta podria incorporar-se a una candidatura transversal auspiciada, per ara i entre altres, pel Reagrupament Independentista de Joan Carretero (…) Polèmiques a banda, ningú no pot
Els fets presumptament perpetrats pel ciutadà Millet, la participació en tot plegat, per activa o per passiva, del sistema partitocràtic, posa de manifest que, ara i aquí, en aquest país, no hi ha un pam de net. I aixeca al nivell de clam la necessitat de fixar la regeneració d’aquesta democràcia autoritària i partitocràtica com
La jubilació exprés d’en Carod Rovira per part del president d’ERC que acabem de presenciar un pèl bocabadats, ha somogut les no gaire tranquil·les aigües de la política nostrada. L’escac i mat puigcerconià contra el seu adversari ha deixat perplex més d’un. Boig, caïnita, destructor d’Esquerra… de tot n’hem sentit a dir contra el de
Potser ha estat el fàstic pel clima polític estantís -de qui dia passa, any empeny-, empudegat i malsà de sempre. Tal vegada ha sigut la gran decepció que les forces del camp nacional -entenguem-nos: no sotmeses a sobirania forana-, ens produeixen tot sovint. Segurament ha estat les ganes d’ajudar a deixar força ferida i a