Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
La senyera ja voleia amb gran eufòria,/ la tenora llença al vent son cant joiós,/ recordant un gran moment de nostra història,/ celebrant un sis a dos gloriós!/ Sonaren sis campanades,/ allà a la Porta del Sol,/ sis cops plorà La Cibeles,/ Madrid estava de dol,/ pels carrers es comentava:/ EN FLANDES, SE HA PUESTO EL SOL./ Un, dos, tres… BOTIFARRA DE PAGÈS…
Tots aquells que em coneixeu personalment, o que em seguiu periòdicament a través del bloc, podeu comprendre perfectament que a l’hora de redactar aquest apunt em sento extasiat!!! És com un orgasme que continua i continua!!! I el meu primer pensament després de la massacre futbolística d’anit en terra estranya va ser pels meus pares, Daniel i Àngels. A casa, hem viscut barcelonisme intensament. He mamat barcelonisme des de les entranyes, i anit: les trucades, les abraçades, les rialles, els salts, l’emoció… era indescriptible. Mon pare té 79 anys i ma mare 77, i han mantingut fidels l’amor pel nostre club en cada moment de la seua vida. Ho celebro per ells, llavors, primer que tot!!! Després, molt emocionat, pels meus fills. Rosa i Guillem viuen el barcelonisme amb enorme intensitat. Criden, boten, repeteixen alineacions, retallen imatges dels seus herois, col·leccionen àlbums amb cromos, es posen bufandes blau i grana… són del Barça fins la medul·la…
No penso escriure sobre el partit, sobrades crítiques podrem llegir durant el dia d’avui i imatges veurem world-wide. Tinc flaixos en la memòria. L’emoció de Pep Guardiola m’ha commogut! Era el dia més feliç de la seua carrera esportiva, la culminació d’un somni. La besada de Puyol a la senyera… ben significativa… La matrícula d’honor de Gerard Piqué, cada cop un emblema més segur. I dos mestres de mestres, Messi i Henry, que cada dia ens recorda més aquell jugador que va entusiasmar Europa amb l’Arsenal. I tot un equip, si fins i tot Víctor Valdes hauria estat capaç de fer barraca!!! Que han marcat Puyol i Piqué!!! Normalment m’agrada estructurar bé els meus apunts al bloc. Avui, com els escriptors modernistes, estic escrivint flaixos desordenats, i és que no hi ha res que pugui posar ordre al sentiment barcelonista en una demolidora victòria messeta endins, en la terra més estranya de les que es fan i desfan.
És un Barça inigualable, superior al Dream Team, al Kubala team, al Ronaldinho team i al Cruyff team, i mira que els he viscut intensament tots (bé, el de Kubala només per referències… que encara no estava al món dels vius). Estem ben prop de la glòria! Sóc ben conscient que a Stramford Bridge tot serà diferent, però aquest Barça ens permet somniar. Mai no he he dit blat fins que està al sac i ben lligat. Eren altres els qui parlaven de diarrees durant tota la setmana, i ara la diarrea la tenen ells: física i mental… Tots i totes els i les barcelonistes estem dalt d’un núvol, molts catalans i moltes catalanes han aparcat momentàniament crisi i moncloes, rebaixes estatutàries i finançaments espoliats…
És la màgia del king sport. I Víctor, i Samuel, i Gerard, i Thierry, i Andrés, i Touré, i Eric, i Carles, i Xavi, i Bojan, i Keita, i Lionel, i Rafa, i Dani, i Jan, i Pep, i la mare que ens va a parir a tots i a totes, i la família blaugrana, i Visca el Barça i la nació catalana!!!
siga
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
encara no he baixat dels nuvols. Aixó és futbol i com diu laporta “que n’aprenguin”. Espectacular, no trobe paraules. Words don’t come easy to say how much i love this team.
Malgrat ser supporter de l’athletic , veig impossible guanyar la copa del rei al millor equip de la història.
vicent
Jo, ho reconec, abans del partit d’ahir era agnòstic: havia perdut la fe en el socialisme, en la Humanitat, en el Barça…Però el partit del 2 de maig del 2009 em va obrir els ulls, com a Sant Pau camí de Damasc, i vaig comprendre que els designis del Senyor són inescrutables, que existeix, és misericordiós i que la seua misericòrdia és infinita. El Barça m’ha tornat la fe en l’espècie humana, i malgrat ser valencià i tenir veïns que voten polítics feixistes, lladres, especuladors, proxenetes, botiflers, mentiders i altres coses que no dic per no fer gaire extensa la llista d’adjectius, em reconforta veure la cara dels jugadors del Madrid després de la derrota. Escoltar predicadors radiofònics i televisius de la Brunete mediática rendir-se a l’evidència i reconèixer que els seus, el Madrid, són d’una mediocritat que esgarrifa, em fa sentir-me pletòric i feliç. Ara sé que el nostre País – els PPCC – tenen un equip que els representa com cal. Ara, companys, em sent feliç. GRÀCIES BARÇA.
12 euros poques vegades han donat tant de plaer !!
pel dimecres, pronostic un 3-4, o 3-5 a favor del Barça 😉
Sense paraules, simplement brillant, històrc… simplement Futbol Total.
El de Puyol me va fer venir la llagrimeta… i Xavi es simplement aquella peça k fa funcionar una màquina d’alt voltatge. Res, que això es futbol, I PUNT!.
La putada es que l’Espa(ñ)nyol va guanyar al València, equip també dels PPCC ( ordinador en plural )
Emigdi, a mi ( “cadascú es cadasqual” ) ni el futbol em fa perdre l’oremus, es per això que no m’agradaria que quan el Barça cau humiliat com moltes vegades a passat arreu de l’Espanya profunda i superficial, no m’agradaria que em diguessin que Catalunya ha estat humiliada, pero son formes de veureu.
Vols dir que els de l’Atletic de Madrid, els del Sevilla o els del Getafe es senten humiliats? inclus els centenars de milers de cules d’aquesta Espanya profunda.
Nomes un detall de l’Espanya profunda que ha tu t’agrada destacar: Al programa l’Intermedio de la Sexta, solen fer una pregunta als espectadors i l’altre dia van preguntar ” quien quieres que gane el partido El Barça o el otro? “.
T’imagines la pregunta “El Madrid o el otro”?
Aixo si, per a que quede clar: Visca el Barça i el deport sense humiliacions.