Visió esbiaixada de la realitat catalana. Acumulació d’impactes en pocs dies. La revista
The Economist pel seu
reportatge sobre Espanya en què ridiculitza els nacionalistes (els catalans, s’entén) i alguns dels seus dirigents (
Jordi Pujol titllat de “cacic”, aquí no ens hi posem per poc). [
ACN:
El Govern considera “insultants” algunes informacions publicades a The Economist i en reclama una rectificació] El delegat del Govern al Regne Unit,
Xavier Solano, ja ha enviat una
carta de rèplica a The Economist. La
COPE i
El Mundo també carreguen aquests dies per l’
adjudicació de freqüències de ràdio en FM per part del Consell de l’Audiovisual (
CAC) [
Bona sintonia amb Godó], alimentats per l’espanyolisme parlamentari [
ACN:
Ciutadans acusa el CAC de fer “la feina bruta al tripartit” quan dóna concessions d’FM] [
ACN:
El PP critica el repartiment de ràdios del CAC i diu que no s’han de permetre “limitacions” al pluralisme dels mitjans].
Josep Maria Carbonell a anunciar dilluns, mentre li plovia un allau de crítiques des dels mitjans de Madrid i també des de Barcelona mateix [El Periódico:
El CAC s’estrena amb polèmica al beneficiar dos grups de ràdio], que aniria a la cambra catalana [
ACN:
El president del CAC sol·licita comparèixer al Parlament per informar sobre les concessions de ràdios en FM]. El culebrot, doncs, està servit. Es tracta, però, d’una reedició de velles querelles. Obsessió per la llengua (la catalana, és clar), manca de llibertat d’expressió (en el repartiment de freqüències) i nacionalisme perillós i amenançant (el català, per suposat) són el fil argumental de la nova andanada. La novetat curiosa, però, és que entre els perillosos ja hi han inclòs els socialistes catalans, acusats per The Economist de “nacionalistes”. Les línies estan ben definides. El fracàs de la via pedagògica, certificat. No calen més proves, oi?
és com aquell que, amb la boca plena de llagosta, ens acusa de menjar sardinetes i, nosaltres, acomplexats i temorosos, ens les treiem de la boca…i demanem perdó. Aquesta és la nostra actitut cobarda. Doncs no!. Cada cop que ens defensem avancem més cap la derrota. Com molt bé sap el Guardiola, la victòria està en l’atac. Ens cal una mena de comité d’acció ciutadana que ens coordini. Que es defensin ells!
anem de pet cap a la independència, amb permís dels socialistes, clar.
Anit, via Tribuna m’assabentava de l’article; a les dues de la matinada estava llegint-me l’article. La conclusió fou que l’havia redactat un senyor de EL MUNDO.
Per tant, no hi havia una tasca d’investigació exhaustiva. Simplement era l’emissió d’una opinió ideològica. Ja, en dir del sr.Pujol “cacique” em semblà de molt mal tarannà.
Nosaltres sabem què hi ha ací. Anit anaven quasi pel comentari 300, a l’article, quan jo vaig posar-me a desar coses. Ara en van pel 500.
I un factor positiu:. En la majoria dels casos els nacionalistes españols copiaven el que els havia traduït el traductor i els catalans escrivien en anglès majoritàriament i directa. I els comentaris amb errades i dolentees traduccions feien figa. Traslladar el debat amb els españols a zona neutral ens afavorerix. L’intent de segragació dels valencians, mallorquins i catalans era patent en el mapa, els comentaris, però, ens relligaven. Mira’t-ho !
Cordialment.
Açò va a millor, ho aconseguirem segur !
Que avui els sr. Rivera eixira al ple amb The Economist en mà, era prou patent d’on beuen els senyors aquests i els autors intel·lectuals de l’article. Uns senyors que amb dificultats llegeixen res que no siga produït pels environs de l’eix El Pardo-Moncloa ja escama.
Jo mateix desí un parell de comentaris al respecte….hahahah…..
A internet, comencem a ser una força prou remarcable.
Com deien del València CF fa uns anys: FEM POR !
Cordialment.