Eleccions a Egipte: vells partits, mateixos interessos

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient democracia eleccions Caire Egipte golf Pèrsic
El procés de transició egipci, en què tanta gent té dipositades les esperances de canvi, ha fet un nou pas endavant amb la celebració, avui dijous, de la segona i última jornada de la primera volta de les eleccions presidencials. Els comicis se celebren perquè a Egipte la plaça de president està vacant des de la fugida de Hosni Mubàrak, el febrer de l’any passat.

El relleu de Mubàrak per un president escollit en uns comicis lliures, pot dibuixar diversos escenaris. Els analistes més optimistes asseguren que la transició iniciada l’any passat culminarà amb una democratització del país i un canvi de les velles estructures que perpetuen la corrupció i les desigualtats. Personalment, em temo que la manca d’aire nou a la política egípcia -els partits i els lobbys que donen suport als candidats amb possibilitats reals de victòria són els mateixos que han governat i han fet oposició els darrers quaranta anys- perpetuarà els esquemes ja existents, per un acord entre els polítics islamistes i els poderosos militars; o bé, si no es posen d’acord, el nou escenari serà el resultat d’una nova distribució de la corrupció i les parcel·les de poder entre els polítics islamistes i els poderosos militars.

Amb tot, considero que, el sol fet d’omplir els buits de poder, i de traslladar la tensió i les actuals baralles del carrer a l’àmbit estrictament polític, ajudarà a generar un sentiment de seguretat i estabilitat, que és allò que més troben a faltar els egipcis, i que és el que necessita més urgentment Egipte per atraure el turisme estranger. Les divises dels turistes són el motor que manté i impulsa l’activitat econòmica del país, juntament amb l’agricultura. [+]

La cursa presidencial ha estat marcada per la polèmica desqualificació de deu dels vint-i-tres candidats inicials. Tres dels quals eren els representants dels tres grans blocs en els quals es divideix la classe política d’aquell país: islamistes, islamistes radicals i col·laboradors de la dictadura de Mubàrak. El quart grup, format pels opositors d’esquerres i els activistes pels drets humans, no tenen prou pes a la societat per poder assolir, ara mateix, una representativitat política significativa.

Khairat al-Xàter, dels Germans Musulmans, va ser desqualificat perquè feia relativament poc temps que havia estat condemnat per un tribunal de l’era de Mubàrak. El salafista Hazem Abu Salah Ismail en va ser apartat perquè la seva difunta mare disposava de passaport nord-americà. Aquesta va ser la desqualificació més polèmica, perquè no està clar si aquesta acusació està fonamentada o era una simple excusa per expulsar Ismail de la campanya. El fet és que els familiars directes dels candidats només poden tenir la nacionalitat egípcia. Finalment, Omar Suleiman, que durant 18 anys havia estat el cap de la intel·ligència de Mubàrak, no va aconseguir prou signatures per la seva candidatura en una de els províncies.

El resultat dels comicis és incert, però les recents eleccions generals donen una idea de cap a on apunta l’opinió pública i cap a on va el país: el partit de la Justícia i la Llibertat, dels Germans Musulmans, va obtenir el 47 per cent dels escons. Mentre que els salafistes del partit Al-Nur, tenen un 24 per cent dels diputats. Aquesta victòria islamista a Egipte s’emmarca en un procés que es repeteix als països de la regió on s’han celebrat eleccions recentment: a Tunísia, l’any passat va guanyar el partit Al-Nahda, de Raixid Ghannutxi; al Marroc, han nomenat un primer ministre islamista; a Kuwait, la coalició entre islamistes i caps tribals ha fet un salt significatiu d’escons; i a Turquia ja fa anys que governa el partit Justícia i Desenvolupament, de Recep Tayyip Erdogan.

La por que genera en amplis sectors de la societat egípcia aquesta deriva islamista, sumada a la dispersió del vot islamista entre dos dels candidats amb més possibilitats, és un dels principals arguments dels que defensen que el favorit per a imposar-se en les eleccions d’aquesta setmana a Egipte és el candidat de l’antic règim Ahmad Shafiq. La victòria de Shafiq suposaria un contrapoder al parlament islamista.

Shafiq competeix amb tot un seguit de candidats de partits menors d’esquerres i també amb Amr Mussa, exsecretari general de la Lliga Àrab, i que compta amb molts bons contactes a nivell personal, però que només disposa del suport electoral d’un partit petit.

D’altra banda, s’ha de comprovar cap a on ha anat el vot dels cristians coptes, que representen aproximadament un 10 per cent de la població. Es pot afirmar que, en aquestes eleccions, els coptes no han tingut candidat. La majoria s’han mostrat indecisos fins l’últim moment i, m’imagino, que a manca d’un candidat del seu gust, han votat a favor d’aquell que creuen que pot aturar el creixement dels islamistes. És a dir: Amr Mussa o Ahmad Shafiq.

Aquestes eleccions coincideixen amb un moment crucial pels coptes, que estan en ple procés d’elecció d’un nou patriarca, després que al març va morir el Papa Xenuda III. D’aquesta notícia no se n’ha parlat gaire, aquí, tot i que allà ha estat un fet força important. Com igualment importants han estat els darrers capítols de violència contra la comunitat cristiana d’Egipte.

Amb tot, els grans oblidats de l’escena política egípcia són els impulsors del canvi, els primers manifestants de la plaça Tahrir, la veu que va desfermar el clam per la democràcia. Els mateixos analistes que van sobredimensionar fa uns mesos el pes en la societat egípcia de la classe mitjana culta, anglòfona, poc religiosa i internauta, ara es passen a l’altre extrem i els ignoren. Ara ja no els entrevisten. Analitzo aquest fet amb més detall en l’article Ara, que ja voten, passem dels demòcrates egipcis. Pel que fa als interessos dels grans partits i la relativa importància de la democràcia pel desenvolupament d’Egipte, podeu llegir A Egipte, la il·lusió se’ls acaba.

A continuació trobareu un petit perfil dels tretze candidats a presidir Egipte els propers set anys, agrupats per ideologies. Si cal recórrer a una segona volta, se celebrarà el 16 i 17 de juny, i els resultats definitius es coneixeran el 21 de juny.

ELS CANDIDATS ISLAMISTES

Abd al-Munim Abu al-Futuh, EL FAVORIT (doctor, 61 anys)
Candidat independent i l’únic que pot rebre suport de qualsevol sector de la societat. Proposa un islam liberal que combina els valors democràtics i els religiosos. Ha estat membre de base i militant amb responsabilitats a la direcció dels Germans Musulmans durant 38 i 12 anys, respectivament. L’any 2009, com a conseqüència d’una guerra interna pel control de la cúpula del partit i, a causa dels seus plantejaments polítics moderats, en va ser expulsat. Va abandonar la militància dos anys després, quan va decidir presentar-se a les eleccions presidencials, trencant el boicot dels Germans a aquells comicis.

Tot i la seva suposada moderació, va ser un dels fundadors de l’extremista Jamaa Al-Islamiya. Els seus partidaris recorden que ha participat en la creació de moviments opositors clarament controlats pels partits seculars i d’esquerra, com Kefaya, sorgit com a reacció davant la intenció Hosni Mubàrak de traspassar la presidència al seu fill.

En els seus discursos no carrega les tintes contra els partits islamistes. Al contrari, elogia els seus votants i militants. El seu missatge té dos punts forts: destaca que el seu pensament i coincideix amb el dels Germans, alhora que insisteix que la figura del president ha d’estar deslligada de les organitzacions polítiques. Així, ha estat capaç d’atreure els seguidors dels Germans crítics amb l’immobilisme del partit. Concretament, els votants més joves, i el partit Al-Wassat, una escissió dels Germans Musulmans dels anys 90.

D’altra banda, té un ampli suport entre la població desencantada dels partits tradicionals. Queda oberta la incògnita però, de si els votants liberals el consideren la màxima garantia per impedir el control absolut de les institucions per part dels partits islamistes, ja que els darrers dies, grups molt importants, com la Jamaa al-Islamiyya, el Jihad Islàmic i el partit salafista al-Nur, li han donat suport.

Aquests partits islamistes, que es presenten com a radicals i garants del canvi, aposten pel candidat guanyador. Pel candidat que creuen que els oferirà més quota de poder. Caldrà veure si el poder en mans dels islamistes radicals servirà per a canviar les coses o per situar la seva gent en càrrecs de responsabilitat ben retribuïts.

Muhammad Mursi, L’HOME DELS GERMANS MUSULMANS (enginyer, 62 anys)
Es va llicenciar als Estats Units, ha estat diputat i ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat pels Germans Musulmans. Substitueix Khairat al-Xàter, primer candidat del partit, que va ser desqualificat. L’eslògan en l’inici de la campanya era “l’islam és la solució”, i afirma que si guanya, deixarà la militància política. Se situa en el mateix terreny ideològic que Abd al-Munim Abu al-Futuh.

Muhammad Sàlim al-Awa, EL CANDIDAT SOLITARI (advocat, 69 anys)
Ha treballat pels Germans Musulmans i el partit Al-Wassat. Se l’acostuma a qualificar d’islamista moderat, tot i que proposa revisar la legislació egípcia i adaptar-la a la llei islàmica, en un país on no tota la població és musulmana. Això, sense donar cap detall del mètode d’aplicació. D’altra banda, es diu que és una persona que sent una profunda antipatia vers els cristians d’Egipte. Un dels elements més genuïns d’aquest candidat és la seva proximitat als xiïtes. Pel que fa a les seves propostes, les més originals inclouen la creació d’una aliança amb Iran i Turquia, en el terreny econòmic, i amb Síria i l’Aràbia Saudita, en el terreny religiós, cultural i lingüístic.

Abdal·lah al-Aixal, EL CANDIDAT SENSE POSSIBILITATS (professor de dret, 67 anys)
Candidat independent pròxim als Germans Musulmans. Ha intentat, sense èxit, crear algun partit polític.

ELS CANDIDATS SECULARS

Amr Mussa, EL SUPERVIVENT (polític, 76 anys)
Ha ocupat durant dècades càrrecs polítics de responsabilitat a Egipte, i ha estat secretari general de la Lliga Àrab. Intenta distanciar-se de Mubàrak, amb el qual ha treballat sempre, i vol fer creure a l’opinió pública que no ha participat de la corrupció en la qual viu instal·lada l’elit egípcia.

El seu principal punt a favor és la poca popularitat dels altres candidats seculars, d’esquerres i dels lligats a l’antic règim, amb els que es disputa la mateixa franja d’electorat.

Només compta amb el suport explícit d’un partit polític. Aposta per un règim presidencialista, no parlamentari, durant els primers anys de la transició. D’altra banda, és el candidat amb una proposta programàtica més concreta. Ha presentat un detallat pla pels primers cent dies de presidència, basat en la imposició de la seguretat als carrers, la lluita contra la corrupció i l’augment de la transparència, la promoció de la independència dels jutges, l’increment de les polítiques de suport a les persones amb discapacitat, la reforma dels mitjans de comunicació, i la concessió de més representativitat a la societat civil i les províncies.

CANDIDATS D’ESQUERRA

Hamdín Sabahi, EL NASSERISTA (polític, 58 anys)
Candidat independent proper als partits nasseristes. Ha estat deu anys diputat independent. Cofundador el 2010 del moviment Kefaya, i el 2011 del partit Al-Karama.

Aposta per estrènyer la relació amb Iran i Turquia. Ha guanyat popularitat per les declaracions en què donava suport als atacs d’Al-Qaida als soldats nord-americans desplegats a l’Iraq, i per la seva voluntat de portar a referèndum els acords de pau amb Israel.

Hixam al-Bastawissi, EL JUTGE (jutge, 61 anys)
Opositor històric. Candidat del partit Tagammu, ha lluitat durant anys per la independència judicial. L’any 2008 va haver de marxar a l’exili de Kuwait.

Khàled Ali, L’ACTIVISTA DE DRETS HUMANS (advocat, 40 anys)
Candidat independent. Lletrat especialitzat en la defensa dels drets humans. Es presenta com el candidat dels pobres i ha estat guardonat per la seva lluita contra la corrupció a Egipte.

Abu al-Izz al-Hariri, EL SOCIALISTA (polític, 67 anys)
Líder del partit Aliança Popular Socialista. Assegura que ha sobreviscut a sis intents d’assassinat de l’antic règim.

ANTICS MEMBRES DE LES FORCES ARMADES

Ahmad Shafiq, L’AMBAIXADOR (militar, 71 anys)
Exministre d’aviació civil i comandant de les forces aèries. Mubàrak el va nomenar l’any passat primer ministre en un intent d’afluixar la pressió dels manifestants. Posteriorment, les protestes populars el va forçar a dimitir.

Afirma que, si guanya, nomenarà tres vicepresidents: un islamista, un cristià i una dona, i que demanarà als premis Nobel egipcis Mohammad ElBaradei, Ahmad Zewail, Magdi Yaqub, i Farouk Al-Baz que formin part del seu equip d’assessors.

ALTRES CANDIDATS, SENSE POSSIBILITATS

Muhammad Fawzi Issa (professor de dret, 67 anys) Candidat del partit de Generació Democràtica.

Ahmad Hussam Khairal·lah (67 anys) Antic responsable dels serveis d’intel·ligència i candidat del Partit Pau Democràtica.

Mahmud Hussam Al-Din Galal (empresari, 48 anys) Exoficial de policia, fundador del partit El Començament.

Autor: Jordi Llaonart

       
//

+ Afegir-hi un comentari
_________________________________________________

Articles relacionats:

Ara, que ja voten, passem dels demòcrates egipcis Això és el que va passar al Caire
Hem guanyat la guerra a Líbia Qatar Foundation, nosaltres i la democràcia
Aquesta entrada ha esta publicada en Egipte. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*