Pel que fa als tres responsables de la seguretat morts en l’atemptat d’ahir, són:

El viceministre de Defensa, Assif Xaukat
Alauita, cunyat del president Baixar, i un dels màxims responsables de la seguretat del país.

El ministre de Defensa i viceprimer ministre, el general Dawud Rajiha
Cristià, especialista en artilleria. Es creu que l’entrada de Rajha al govern i el cercle més proper de col·laboradors d’Al-Assad respon a la voluntat de garantir-se el suport de la comunitat cristiana, més que no pas per mèrits del general.

L’assessor presidencial i exministre de Defensa, el general Hassan Turkmani Musulmà sunnita d’ètnia turca i conegut pel seu sentiment antiàrab. Era considerat un dels estrategues d’Al-Assad.

També s’especula amb la possibilitat que hagin mort en el mateix atemptat:

El cap del Consell de Seguretat Nacional, el Hixam Ahmad Bakhtiar
Aquest general xiïta és un dels homes clau en la política repressiva. Assessora personalment el president en assumptes relacionats amb la seguretat i els serveis d’intel·ligència.

El ministre de l’Interior, el general Muhammad Ibrahim Xaar
Sunnita, excap de policia d’Alep, exdirector de la presó militar de Sidnaya, on s’hi envien els presos polítics i s’hi practica la tortura. Va ser nomenat ministre l’any passant, en els inicis de la revolta.

Xaar manté molt bona relació amb els alauites i també té contactes amb membres de la insurgència. El règim li ha permès mantenir contactes amb grups rebels armats per mirar de conèixer les seves activitats i deixar una porta oberta a un possible diàleg. Per això, la presència de Xaar al govern és fonamental per no donar per perduda la possibilitat de posar fi al conflicte a través de la negociació.

De totes maneres, és evident que la possibilitat de diàleg fa temps que ha perdut força i que ningú amb poder de decisió no hi creu. L’exèrcit fa mesos que ha planejat esclafar la revolta amb tots els mitjans a l’abans i ha demostrat estar disposat a arribar fins el final, si cal. És a dir, a morir matant.

Per la seva banda, l’oposició guanya força gràcies a l’ampli suport popular. Però les seves nombroses faccions són incapaces d’aglutinar esforços al voltant d’una direcció i una estratègia comunes. I aquesta mena de desordre opositor va per llarg. Per començar, la comunitat internacional ha legitimat com a únic portaveu de l’oposició siriana el Consell Nacional Sirià, format bàsicament per polítics islamistes que fa anys que viuen a l’estranger, i que tenen poques connexions i compten amb molt poc suport dels manifestants de l’interior de Síria.

Pel que fa al braç armat de la revolta, l’Exèrcit Lliure Sirià, format per soldats i generals desertors, no compta amb la infrastructura suficient per plantar cara a les tropes del règim. A més, darrera la línia de front, ha de combatre els grups armats islamistes de l’entorn d’Al-Qaida. De fet, a Homs, en paral·lel la guerra que mantenia amb l’exèrcit, l’ELS va enfrontar-se amb grups jihadistes pel control d’alguns barris de la ciutat.

De moment, el rebuig majoritari entre els sirians cap a les posicions dels jihadistes juga a favor de l’ELS. Però no sabem fins quan podran dominar aquesta guerra a la reraguarda, perquè Aràbia Saudita i Qatar, molt actius en la crisi siriana, aposten per lliurar ajuda material i logística als grups d’inspiració islàmica, com els que ahir, segurament, van atemptar contra la cúpula del règim sirià. Com els que han sumit algunes àrees situades enter Alep i la frontera turca en una autèntica terra de ningú on impera la violència i el caos, on qualsevol pot ser víctima d’un segrest o un assassinat. Com més va, més recorda aquesta àrea del nord de Síria les regions centrals de l’Iraq després de la caiguda de Saddam Hussein.