Per camins i carreteres

  
Podria parlar de política, però no ho faré, de fet res no ha canviat en el meu país des de fa uns mesos ençà, i si ha canviat quelcom es per a pitjor. Ells, elles, els polítics, son molt reconcentràdament ineptes…….. Deixem-ho aquí. Com molts privilegiats, em pogut anar de vacances. El meu home i jo, ja les teníem planificades des del mes d’Abril, sempre ho fem així, enguany, tocava estar a terres Empordaneses, i vàrem trobar un lloc perfecte, tocant de peus a terra, que ja estem farts d’estar penjats tot l’any d’un cinquè pis, una caseta de quaranta metres quadrats, envoltats de natura, arbres i per a si no n’hi havia prou, teníem l’hort al costat. L’amo de l’hort i de la caseta, ens va dir que podíem agafar el que volguéssim. Renoi, quines tomates, pebrots, carbassons, i fins i tot síndries, de fet, s’ens ha quedat cara de tomates, de tantes que n’hem menjat, i que bo que estava tot. Jo pensava en que poquet que es necessita per a viure feliç. La terra ens ho dona tot.

Ens vàrem preparar unes excursions a distints llocs, que relativament podíem fer en un dia. El primer lloc, a Besalú, molt bonic, quan entres el poble pel pont, sembla que encara estiguis a l’època Medieval, però no, en un moment va omplir-se de gent i mes gent, i t’he n’adones que estem al segle XXI. Es molt bonic Besalú, molt ben cuidat, i cap edifici que desen-toni amb l’entorn. Ni cap bandera espanyola, així ha de ser, un deu per a Besalú.

Un altre dia, cap a Roses. I a on vam anar a parar? A la Cala Monjoi. Queia la tarda, i es com mes m’agrada el mar. La cala quasi sola, i nosaltres. Aparto la vista del mar, i que veig? El Bulli. I jo tenia una fam… Doncs cap allà que vaig, el Toni que em coneix, diu: a on vas? I jo li dic que vull un entrepà de mortadel•la, i ell que em lliga curt…. diu, no fotis Rosa, que ens enviaran el Mossos del Saura. Apa, ja em va tallar el rotllo, aquest home meu no m’acompanya quan vull fer el trapella. Que hi farem, vam casar per a lo bo i per a lo dolent, però queda pendent l’entrepà de mortadel•la al Bulli, si i si.

Jo tinc tota la família repartida entre Girona i l’Empordà. Amb la meva cosina que viu a L’Escala, vàrem sortir a fer un volt amb els respectius homes per anar fent gana per sopar, ens assentàrem a la terrassa d’una cafeteria que es diu Casablanca. El meu cosí que està una mica tocat per la tramuntana i tot se li carda, diu: apa Rosa, no sens tuf de sociates? Jo ja sabia que anant per L’Escala podia trobar-me amb un o una sociata. Doncs mira, aquí a la segona taula, tens asseguda, a la Marina Geli. La Tònica que prenia s’hem va pujar al cap. El meu cosí anava dient-me sorneguerament… Carda-li un ventall-ot. Uf, quin mal “rato” que vaig passar, la tal Geli, va cardar el camp, i tot va tornar al seu lloc, fins i tot la tònica que m’estava prenent.

També vàrem estar pel Rosselló, fins a Cotlliure. Tot molt bonic, però ara ja portem una setmana a la URBE que dic jo, i penso: perquè no podríem viure sempre a Sant Miquel de Fluvià!!

Que bonic es el meu País, i mes que en sería si fos LLIURE!!

Rosa

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!