Hem entrat on sabíem que entraríem: la negociació per la negociació, negociant a l’estil Grouxo Marx, perquè de fet negociem sobre el que no cal negociar perquè ja estava negociat en el periode de negociacions que es va donar per tancat abans que les negociacions de debò haguessin començat… Ara hem de renegociar finançament, competències d’ensenyament, de cultura, d’infrastructures. Quin desastre! Agafen ganes de llençar el barret al foc.
És clar que la utilització que Espanya fa de l’autogovern català, en un moment en el que s’ha consolidat definitivament que som una nosa que cal eliminar, demana una resposta nova del nacionalisme. Sí, ja sé que alguns em direu que això s’havia de pensar abans d’engegar el procés estatutari. Potser teniu raó. Perquè de fet, en el nostre cas, el present i el futur de les nostres relacions amb Espanya, mani el PP o mani el PSOE, no són res més que el retorn del passat una vegada i una altra.
El desastre de la situació actual s’engreixa en veure com passem a ser una mena d’anècdota a la política espanyola, perquè no omplim ni una pàgina de diari… nacional. I de les pàgines dels diaris espanyols, potser tan sols per parlar d’algun assassinat truculent.
Davant d’això cal recomposar les forces, endreçar les idees, projectar camins i iniciar la marxa cap als objectius que es planteja tot nacionalisme coherent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A mi la sola idea de pretendre "negociar" amb Madrid, més aviat de fer-nos creure que negocien amb Madrid, em faria una gràcia terrible si no fos perquè allí Madrid tenen la mínima inteligència per no enfotre’s a la cara dels aprenents a polítics d’aquí.
Què coi esperen negociar, amb quina força? la de llur divisió, la de llur covardia, la de la burgesia filofeixista i postfranquista catalana que els paga les campanyes, la de la seva obsessió per modernitzar i estabilitzar Espanya?
Vinga home. Per què no els engeguem a rodar i ens posem a lluitar de valent pels nostres somnis? Sols així la vida val la pena.
Grouxo de prezident, Ferran Adrà de Conseller en Cap, La Ruscalleda fent de Tura. Aquest és el meu país, l’altre no m’interessa.
Benvolgut Antoni,
He visionat la pel.lícula "El pont sobre el riu Kwai" ,alguna que altra vegada, però,sincerament, no ser veure(potser perquè no la recordo massa bé) en què és pot assemblar l’actitud del nacionalisme català actual respecte a la que té el "Coronel Nicholson" a l’esmentada pel.lícula.Agrairia me’n fessis cinc céntims.
Dius que la situació actual demana que el nacionalisme català doni una resposta nova.Malauradament,la resposta que està donant CiU, em deixa perplexe.No criticaré com es va portar la negociació de l’estatut ni tampoc la seva finalització,això ho deixo pels intoxicadors d’ERC que lluny de fer autocrítica per la seva galdosa actuació (acusar a CiU de vendre’s barat obviant que si algú es va vendre alguna cosa van ésser els del PSC) però si que m’agradaria palesar que el que no pot fer CiU és apostar per bandejar al PP de qualsevol pacte(actes notarials inclosos) i a les primeres de canvi reconsiderar aquesta possibilitat.Pensar que el PP rectificarà la seva política respecte a Catalunya es d’una candidesa sense límits.
El més trist de tot és que molts votants de la federació han vist com una aposta ideològica de la propassada campanya electoral que els havia engrescat i il.lusionat, ha quedat anorreada i feta miques.
Antoni, no caldrà que em facis cinc centims sobre "la sindrome de Nicholson" perquè he llegit el teu article al Dossier Econòmic del 6-01-07 "El pont sobre el riu Kwai".També he llegit l’article "Nacionalisme sense atributs".
No sé quina és la influència que podeu tenir, tú i el Carles Campuzano, dins de CDC però a vegades penso que sou un mòn a part, dins del partit.En tot cas,espero que seguiu així per molt temps.
Sr.Carabassa, quan dic que "l’aposta estratègica ha quedat anorreada i feta miques",em refereixo a l’aposta que CiU va fer per a deixar enrere els 8 anys de col.laboracionisme amb el PP, i no pas, a l’aposta que significa CiU en conjunt, la qual considero que encara té molt a dir a Catalunya(i mentre no siguem independent,s també als polítics espanyols).
No com el regionalismes pur i durs com el seu, l’extremeney o el madrileny, què mereixen un tracte especial.
La qual cosa fa què fins Esquerra comence a trindre enveja dels regionalismes.
Ostres, Antoni, em quedo perplex! Però no ens va vendre Convergència que aquest era el millor Estatut possible? Que ens donava tant de joc? Que, tot i no assolir-se el nivell desitjat, queda tot clar i definit? Que no hi hauria res a negociar i que ara només calia desenvolupar-lo?
En cap moment, i ara menys, he sentit penediment per haver votat "no" a l’Estatut.
I una darrera cosa: no podem passar-nos la vida dient que hem d’iniciar la marxa cap als objectius d’un nacionalisme coherent. Ho sento, però això em sona a reconèixer que els 23 anys de pujolisme han estat una estafa en el camí de l’alliberament nacional.