Blocs de VilaWeb

No freqüente llibres de poesia. En tinc, però preferiria conéixer més profundament a Estellés amb paciència i serenitat. Podria llogar-ne, però m’agradaria veure què oculta Ausiàs March entre línies. Me’n deixarien, però voldria desemmascarar Martí i Pol amb més temps. Sí, la poesia ha d’entrar en la meua vida de bona manera; altrament, l’avorriria de per vida, com passa amb les coses que ens volen imposar.

A què ve tota la reflexió? Recordava farà unes setmanes per què vaig elegir la carrera de Filologia Catalana o, millor dit, quan va començar a apassionar-me -tant com per a estudiar-ne tot allò relacionat- la meua llengua. Al llibre de 3er de la ESO de Valencià, el tema 5 tractava de la poesia. Pels primers apartarts, estava la cançó d’Al Tall, “Romanç de cec”, de la qual haviem de completar els espais en blanc. Però el text central era l’opera prima del poeta gandienc: “Veles e vents”. D’aquest, havíem de buscar tots els recursos retòrics (metàfores, hipèrboles, personificacions, etc.).

Vam donar més autors: Anselm Turmeda (“Elogi dels diners”), Roís de Corella (“La balada de la garsa i de l’esmerla”), Estellés (“Cançó de bressol” i “Els amants”)… Tots acompanyats per les veus de Raimon i Ovidi. Però el que més recorde és l’ausiàmarchià, amb la corresponent traducció al model actual del mestre Fuster.

Crec que eixe tema em va marcar i, sobretot, Ausiàs March. Reproduïsc a continuació els seus versos:

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.