Blocs de VilaWeb

Davant del full en blanc, À. se sent buit. Li requereix un gran esforç omplir-lo amb alguna cosa de profit. Si fóra la meitat, encara se li ocorreria una idea que podria estendre-la fins a completar les vora quinze línies. Però un full en blanc és massa. Comença a ratllar-lo i, a la segona línia, esgarra el paper. I ja en van uns quants que han reblit la paperera. Passa, ja sense fulls, a l’ordinador. I encara se sent més buit quan entén que hi ha d’escriure tants caràcters per a tenir-ho complet. No pot, no ho farà. Apaga l’aparell, li furta un full al company, el doblega per la meitat, de tal manera que les puntes d’ambdós costats queden simètriques, apreta amb la punta del dit just on el full es divideix en dos i, amb molta cura, el va partint. Guarda una de les parts i deixa l’altra damunt de l’escriptori. A l’extrem inferior, el paper tallat manualment forma una xicoteta serralada. I es decideix a omplir aquell tros de full. Escriu, segueix escrivint, utilitza el borrador, torna a escriure. Quan alça el cap, veu que li falta espai per a la idea que està desenvolupant. Llavors agafa l’altra meitat del full i s’hi capfica. Quan li ha furtat tots els folis al company, els ha partit per la meitat, ha omplit la cara de davant i de darrere i veu que el torrent d’idees no s’atura, engega l’ordinador. 

Aquesta vesprada, quan he anat a veure À., hem fet un café. Portava la mateixa camisa a ratlles que jo, els mateixos vaquers que jo, les mateixes ulleres negrres que jo i, fins i tot, les mateixes esportives que jo. Li he preguntat què li passava, a què es devia aquest rampell d’escriptura. M’ha contestat que els somnis, cal perseguir-los, que tot comença amb un pas minúscul i que un s’ha de marcar utopies per aconseguir la realitat. Tenia raó, i no l’he volgut molestar més. Ja a casa, he pensat que podria escriure alguna cosa. Però un full en blanc era massa gran, i m’he sentit buit i sol davant de tanta magnitud d’espai. Era ja hora de sopar i ho he deixat córrer.