Blocs de VilaWeb

L’insomni és enemic del matí. O aliat d’aquest contra l’ésser humà. Qui sap. L’última cosa que recorda és un corredor obscur amb una llum al fons. Li vénen al cap les nombroses escenes semblants de les pel·lícules que representen l’anada al cel; però ell no va al cel. O, potser sí, hi va de visita, perquè, sense adonar-se’n, es troba a la mà esquerra una maleta. Pesa, redéu que si pesa! Tanmateix, no l’obri i segueix el camí fins a la llum. És allò que diem curiositat, el que mou el nostre protagonista. Curiositat, d’altra banda, mesclada amb por, amb la temor de no saber que s’hi trobarà. Se senten uns trets a l’altre extrem, i un calfred li recorre la columna. Què collons… Però, com un autòmat, com un treballador de plàstic esclau del rellotge, com un picapedrer que ha de desfer les pedres, segueix, atret per aquella veu mal traduïda, encara que familiar: “Nada ocurre que no esté escrito, hay que dar tiempo al tiempo.” Una veu greu, amb aires de sobèrbia, però molt familiar. Hi pensa, hi pensa moltíssim, però no li ix el nom. “Entre nosotros no habrá puertos ni cerrojos, Mary Kate, excepto los que tú pongas en tu mezquino corazón.” Sí, ja ho té: és John Wayne, l’actor nord-americà dels westerns de la vesprada! Però, que ha viatjat a un rodatge i no li ho ha dit ningú? No, no és això, i continua caminant. És una llum blanca, més blanca i resplendent a mesura que s’hi acosta. Arriba un moment que tot es fa blanc i ha de tancar els ulls. Roman així uns quants minuts, mentre la veu de l’actor no deixa d’expressar frases lapidàries. Crida, crida moltíssim, i de colp i volta tot és silenci. Un silenci profund, dels que s’escolten sense caldre atenció. Alça una parpella i, a poc a poc, hi acostuma la vista. Tot li sona més del que es pensava, és allà on ha passat gran part de la seua vida. Les parets rosades, aquells quadres amb figures geomètriques, una fotografia d’ell de menut, els pares quan es van casar, els avis… No, no hi ha cap fotografia d’ells. Per què? Què ha passat amb…? Però no li dóna temps a acabar la frase, perquè, mentre es gira, veu el sofà del costat del balcó ocupat. Xe, com estàs? Li diu amb un somriure. Bé… bé… i tu… güelo?, diu nerviós, incrèdul, encara que ja camina cap a ell plorant i amb unes ganes immenses d’abraçar-lo. Per què plores, home?, somriu. A la dreta té a la dona, la seua iaia. Güe… güela! Tu també! Plora com no ho ha fet mai, els abraça com no ho ha fet mai i no pot parar de tocar-los. Semblen reals. Són reals. Creu que són reals. Els vol gravar, conscient que no hi seran per a sempre, i busca a la butxaca, però ni hi troba el mòbil ni cap aparell per a guardar el moment. Pensa, ràpidament, que tampoc li cal, que la ment és millor que qualsevol instantània. Hem vingut per a dir-te que no has de témer per res, que tot té solució i que cal lluitar. No veus la güela? Díhuit anys lluitant contra la dama de la daga. O la mare, cinquanta-i-tants anys no deixant de caminar. O el pare, que es va haver de fer a ell mateix combatent les adversitats. I no van abandonar mai; altrament, tu no estaries ací. Ja, però… no ho sé, güelo, no ho sé, sembla que vinga tot ara i a grans quantitats. A grans quantitats? Que collons a grans quantitats! Esforç, voluntat, constància. A grans quantitats és una poliomielitis. A grans quantitats és un vessament cerebral. A grans quantitats és arribar a un poble que no és el teu sense cap gallet. Això són grans quanitats. Ja, però, vos n’heu anat i… On ens hem anat? Si no hi ha dia que estem amb tu! Sempre que ens recordes, et farem costat! Només hem vingut per contar-te una cosa; estaríem ací tota la vida, però no tenim temps. Només vull que sàpies una única cosa: tot, absolutament tot, en qualsevol dels aspectes, àmbits o com vulgues dir-ho, tot, anirà bé. Confia en nosaltres -i l’àvia li va somriure. Confia en els que cada dia es preocupen per tu. Et coneixen molt millor del que tu pots arribar a fer. Confia i recorda: tot anirà bé, tot anirà bé, tot anir…, tot an…, tot…, t… Aleshores, com una obra de Van Gogh, els colors de les pells i els vestits es van barrejar, van donar lloc a formes, figures i elements inimaginables, van fer espirals en l’aire, van girar sobre ells mateixos i tot es va tornar a quedar en blanc, la qual cosa l’obligà, de nou, a tancar els ulls. Ja no hi havia cap John Wayne, ni cap tret, ni cap xèrif, ni cap western. Ara el castellà televisiu havia donat lloc a un anglés jamaicà que, acompanyat d’un so reggae, repetia “Everything’s gonna be alright, everything’s gonna be alright now…”.

L’endemà al matí, quan va sonar el despertador amb la melodia de l’himne del Barça, es notava cansat, fatigat, fins i tot unes ulleres li decoraven la part de baix dels ulls. No obstant això, sabia que dins d’ell alguna cosa era diferent. No ho sabia ben bé, però alguna metamorfosi hi havia hagut, tot i que tardaria un temps a adonar-se’n. Es va posar els auriculars i va buscar quina cançó li tocava aquell dia per a fer el recorregut fins a classe. Bob Marley va ser l’escollit…