Blocs de VilaWeb

No n’havia tornat a parlar, de les festes del meu poble. Però ara no es tracta d’allò que si no eres de comparsa, no en gaudeixes i altres etcèteres. El que vinc a comentar és que hi ha quelcom d’estrany, però les revetlles no omplin el parc ni la meitat que els pobles del voltant durant els mesos de juliol i agost. Què passa a l’Olleria i en què es diferencia amb la Pobla, Albaida, Aielo, Guadasséquies, Alfarrasí o Benigànim? En alguns d’aquestos pobles veïns, el poble pot participar en les respectives festes. Però no és eixa la causa del problema. En alguns d’aquestos pobles veïns, no prenen tanta importància les comparses, els masets o les filâes. Però, de nou, no és eixa la causa del problema.

A l’Olleria, hi ha dues maneres de viure les festes patronals: com a participant (en un dels dos bàndols) o com a espectador. Evidentment, la primera opció no és apta per a tots, però és el que toca. Així, doncs, humilment ens hem d’adaptar a les circumstàncies. I ho fem: anem als alardos, veiem les processons, gaudim amb l’entrâ i les ambaixâes… Tanmateix, i ací és on torne al fil de la qüestió, a l’hora de la música, de l’orquestra, només alguns jovenets i algunes famílies que passen per allí, senten uns repertoris repetitius, que cansen, amb temes d’ahir i de hui (més d’ahir o de despús-ahir que de hui). On és la joventut? Fins ara es creia que a les comparses, però, si dissabte passat estaven tancades (si més no, a una determinada hora, quan altres anys han romangut obertes fins ben entrada la matinada), per on estava la major part de la població? Potser la crisi ha influït excessivament en l’ànim del personal, però quan acudim a Albaida, per exemple, ens reunim molts ollerians.

La solució, i no sóc jo qui ha descobrit cap nou continent -ho vaig escoltar diverses voltes el cap de setmana-, passa per allò de si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma anirà a la muntanya. I prova d’açò és que, divendres, una xaranga i una discomòbil, pagades pels pubs i per gent com el pare de la reina major (on estan els diners de l’Ajuntament? L’any passat ja els van salvar el cul els pubs i, enguany, novament, gràcies als pubs i altra gent, s’evita que ens quedem amb els braços creuats en un dia de festes), van reunir moltíssima gent, quasi tots del mateix poble, en la zona dels pubs. Una zona que, d’altra banda, és molt més cèntrica i està més a prop de tots els locals que no el parc. Entre cançó i cançó, la gent pot anar a saludar aquell amic o familiar que el convidarà a un cubata, i no es molesta tant a l’hora de tornar-hi. Un altre indret idoni seria la Plaça de la Vila que, recorde, sempre s’ha omplit també quan hi ha hagut alguna orquestra.

Sé que el parc és una meravella, molt bonic, molt ben adaptat. Però està molt allunyat del nucli urbà, d’on es viu la vertadera festa, d’on es destil·la l’ambient festiu que durant quinze dies impregna l’Olleria. I, a això, se li suma que els preus de les begudes són de cinc euros el got en les barres que hi col·loquen. El món, econòmicament parlant, no està disposat a pagar tant quan a cinc passes ho tenen.

Les queixes (jo mateix en aquell apunt de fa tres anys) sempre van en la direcció: o de comparsa, o res. Però no tot queda en això. El regidor de festes podria adonar-se que el lloc no és el més apropiat, que la gent prefereix les xicotetes distàncies i que, a més, es donarien diners als pubs i no caldria que cridaren cap carpa ni cap barra per a vendre la beguda. Què voleu que vos diga, toca obrir la ment i adaptar-se al que hi ha: les comparses -la gent que hi pertany- ens donen els espectacles, sense elles no hi hauria res. I, per això, els hem d’estar agraïts cada any. Però l’Ajuntament també podria pensar més en els que no ens podem permetre eixes despeses i a fomentar allò que és del poble. 

Així que, per favor, encara que sé que aquestes línies no serviran per a res, al senyor regidor de Festes, tinga en compte que si la revetlla segueix en el mateix lloc, cada any es quedarà menys gent sentint el “No me mires” o el “Soldadito marinero”, fins que arribe un dia que no hi anirà ningú. I, després, els estigmes són molt difícils d’esborrar.