Blocs de VilaWeb

Freqüentment, sent la necessitat de lloar-la, d’afalagar les seues grandeses. Al sud del País Valencià -jo també sóc Del Sud-, hi ha una comarca famosa, de nom àrab, la Vall d’Albaida (o la Vall Blanca). Dins d’aquesta, una població, la segona més gran per darrere de la capital, Ontinyent. Els pobles que l’envolten són Alfarrasí, Montaverner i Aielo de Malferit, pel que fa als de la mateixa comarca; i Xàtiva, per part de la Costera. És una vil·la de gairebé 8000 habitants, de tradició vidriera i consumista d’oli d’oliva. No té cantants famosos, com és Aielo de Malferit; no té tenistes coneguts, com és Ontinyent; no té el títol de ciutat, com és Albaida; no té rutes medievals, com és Bocairent; no té zones de càmping, com és Rugat… I la pregunta és, què té?

De vegades, tot no té per què ser material, encara que també té les seues virtuts. Té gent lletrada i culta, com si diguérem, un cercle intel·lectual dels clàssics grecollatins; té artistes i pintors; té escriptors consagrats; ha tingut grans mestres de la guitarra; té places i carrers històrics; té dos grans teatres -la llàstima és que tinguen noms de personalitats castellanes-; té l’avinguda del rei en Jaume, a la qual alguns volien canviar-li el nom; té els seus camps i bancals (la terra per damunt de tot). És això, ser un poble, el que té d’especial. Perquè hi ha els rics, i molts d’ells fins i tot tenen eixe carisma popular.

I és una tranquil·litat la que sent cada vegada que xafe el terra d’aquesta honesta i càlida alqueria, l’Alqueria de les Olles! Diuen que quan més lluny estàs del teu poble natal, més gran és l’afecte que tens per ell. Jo no ho creia, pensava que si estimes una terra, sempre l’estimaràs de la mateixa manera. Però no, després de quasi cinc mesos a la capital m’adone que no. Que allí, cada granet del sòl, cada cara coneguda, cada somriure i cada xerrada aspirant l’aire de la llar, es troba moltíssim a faltar. I ja no del poble, si no de la mateixa comarca. És un patriotisme tancat, sí, però patriotisme al cap i a la fi. Quan al concert dels Obrint Pas cantaren la cançó “Camins”, se m’il·luminaren els ulls. El tros de “A la Vall Blanca em vaig deixar” va poder amb mi, m’hi vaig deixar tot el meu esma. Pel que significa, i pel nom de la meua terra.

Perquè sí, perquè allà on vaig dic que sóc de l’Olleria. Molts es quedarien a gust dient que són de Xàtiva o d’Ontinyent, però no és cert. Eixa pàtria que hi ha enmig, la qual molts jutgen sense haver-hi estat mai o sense haver-la coneguda, apareix als mapes. I que no me la toquen, perquè d’ella sí que puc dir que és d’allò meu, el més meu. Al Tall ja cantava l’Elegia Valenciana. Jo me l’adaptaré a l’Elegia l’Olleriana, perquè “Ser la pàtria d’un infant obliga a estimar-la sempre”…