Què passa a l’escola?
Per explicar un cas concret, lògicament anònim, a una xiqueta li ha costat molt sempre concentrar-se: des que comencen a lligar lletres i llegir paraules, la mare de la criatura s’havia fixat que li costava massa fer-ho. Va parlar amb la mestra en qüestió i li va dir que no passava res. No tranquil·la, va anar a un psicòleg, que li va comentar que sofria dislèxia. Quan s’enteraren des del col·legi, li exclamaren de tot. Tanmateix, la xiqueta va continuar igual. Ha sigut amb l’entrada a l’institut, quan, immediatament, s’han adonat del que fa temps se sabia: la xiqueta és dislèxica. Sé, pel que m’ha contat la mare de l’alumna, que el bon saber fer del psicopedagog no s’ha fet esperar i que ja treballa, amb un optimisme sobrenatural, per redreçar l’arbre. Un arbre que, quan era llavor, no van saber regar com tocava i optaren pel camí fàcil de regar els que ja anaven creixent.
Altres casos que conec de primera mà, són les metodologies de treball que alguns tenen: arribar, posar feina, deixar-los temps per a realitzar-la a l’aula i adéu. I si no saben multiplicar? Ja en sabran, no patiu. A més, en plens temps de retallades i de manifestacions, hi ha qui cobra una excessiva quantitat de diners per anotar qui sí i qui no es queda al menjador. Tot això, mentre els xiquets i xiquetes -com els alumnes de l’institut- s’han de quedar sense activitats extraescolars per la mala gestió d’un govern que prefereix fórmules u, aeroports sense avió o ciutats-de-no-sé-quines-ciències, a l’educació i la sanitat.
M’indigna tot açò, què voleu que vos diga? M’indigna moltíssim veure com l’educació primària va enrere. Els pares, algunes voltes, també en tenen molta culpa, per consentir, per sobrevalorar, per menystenir o per desatendre els seus fills. I el problema -un entre tants- és que no hi ha oposicions per a magisteri, perquè les places estan cobertes. Vos haveu parat a pensar la quantitat de ments brillants que hi ha per a reemplaçar i que s’han de conformar amb altres treballs?
Però, després, la part més visible és la que ocorre als instituts. Dic part més visible perquè són els que es preocupen de telefonar els pares al mínim incident. I, clar, moltes voltes queden com als roïns d’una pel·lícula que ells no volen protagonitzar. Els xiquets i xiquetes que hi arriben es revolucionen pel contacte amb gent nova, amb altres metodologies de treball, amb altres calendaris i, sobretot, amb una disciplina més seriosa. Si posen un part, les mares s’indignen: el meu fill ha fet això? Sí, senyora. Si els suspenen: però si el meu fill treia bones notes a escola! I, després, estan els pares i les mares crítics, que accepten la informació que reben i s’alien amb l’educant per a fer millorar el fill o la filla.
Tanmateix, aquesta és una tasca encara no reconeguda popularment. Hosti, tu, si viuen més bé que volen, amb tres mesos de vacances. Tres mesos? Quan per juliol i setembre he passat per davant d’aquella partida del Vermellar, les portes del centre han estat obertes, el que passa és que ara s’inventen unes lleis per a “demostrar-ho”, perquè sí, perquè els professors no fan res, no han de fer coincidir horaris i grups, no han de preparar-se el curs següent. No, els professors no fan res. Però, qui es canviaria per ells a l’hora d’atendre els expulsats, els violents, els punxes?
Per sort, no tots són així: ni tots els mestres, ni el pensar del poble sobre els professors. Ah, que d’aquestos últims també hi ha uns quants que sembla que se’ls ha regalat la carrera. Però, el que deia: no tots els mestres són iguals. Hi ha qui es preocupa si un xiquet va amb algun blau i, de seguida, crida els pares per veure què ha passat. Hi ha qui es queda donant classe, malgrat que ja fa estona que ha sonat la sirena. Hi ha, fins i tot, qui els convida a sa casa a berenar, a preparar balls o a classes de repàs. Sí, heu llegit bé: CONVIDAR.
Jo recorde els temps de Tere, de Rosalina, de Rosa, d’Álvaro, de Pep, de Víctor, de José Luís, d’Emeterio, d’Amparo, d’Isabel, i de tants i tants altres. Sentien la professió, volien educar i ensenyar. En paraules de la mateixa Tere: “Jo intente que tots estiguen al mateix nivell”. Ep, i una gran quantitat d’alumnes seus ara tenen carrera, tenen estudis o estan a la universitat! Evidentment, un 50% del mèrit també és dels professors de l’institut, grans i magnífics professionals. Per exemple, les leccions magistrals d’història de Mari Ángeles, el descobriment de lectures de Josep Carmona, el món racional o l’existencialisme d’Antoliana, l’aprenentatge dels gèneres amb Tere Gironés, els problemes de Pitàgores de Maite Navarro, la il·lusió literària d’Amparo Vilaplana, l’escrupolositat i la cultura d’Antonio Herrerias, els pronoms i la literatura medieval d’Àngels, el coneixement del món antic de Carmen, l’amenitat anglesa i l’ordre de Simeó Martí, les tutories orientades de Ricard Fabra, les ganes i l’optimisme que desprén Alfons o la serietat i el rigor de tota la junta directiva, encapçalada per Esther Escot i Vicent Granero.
Cal buscar, però, solucions d’alguna mena a la preocupant davallada de molts estudiants en passar de l’educació primària a la secundària. O, potser m’equivoque: potser erre i només siga la visió que tinc d’una minoria de jovenets que per altres raons no han pogut aprovar aquesta o aquella assignatura, tot i les elevades notes en les altres. Potser, en l’actualitat, el tipus de mestres que critique per la falta d’atenció són els bons, els que han de marcar la senda correcta, els que han de promoure l’autodidactisme entre els xiquets de 6 a 12 anys.
Jo el que tinc clar i ho defensaré sempre és que la meua generació -i tantes altres- ens podem sentir afortunats i orgullosos per haver passat per les mans, per haver escoltat totes les explicacions, per haver resumit cadascun dels apunts, per haver-nos pres el fluor cada divendres, en definitiva, per ser persones, gràcies a tots aquestos herois quotidians subterranis que no apareixen mai als telenotícies ni a les portades de cap periòdic.