Blocs de VilaWeb

– Quina poca vergonya! Sempre fa igual, sempre. Tot el dia pegant-me la vara: a classe, al berenar, al sopar, al café. I, quan arriba l’hora, res, que no hi ve. I mira que li agrada fer la guitza, eh? No puc, no ho puc suportar. Durant tot el sant dia amb el “va, vine-te’n” i jo “que no, que fins la nit no puc, que no tinc temps”. Intente esquivar les seues idees; marxe a la cafeteria o al carrer per desconnectar i que no em perseguisca. A voltes, durant tot el dia no em ve a emprenyar. Ara que, quan ve… tira, tira, que ausâes que ho tinc bé. Però a l’hora de la veritat, res de res, ni ve, ni dóna senyals, ni res. Sovint pense que m’ha abandonat, que s’ha buscat un nou individu a qui molestar. I és quan hi apareix la gelosia. Perquè, és clar, quan està amb mi, em permet estar amb ella tota la nit, besar-la, tornar a trobar-me casa plena, amb els avis somrient i blasfemant, amb el pare i la mare bevent xocolate, amb els amics jugant a la consola, amb la innocència d’aquell món. Sí, crec que sóc una mica dur; hauria de ser més agraït i recordar-me de quan… però és que ja hauria d’estar ací, ja fa més de mitja hora que l’espere, i no hi ha manera. I això que fa estona que li telefone i li envie missatges -no té whatsapp-, però res. Sabeu? N’estic tip, prou,  m’ha fet passar molts bons moments, m’ha acompanyat des que tinc ús de la raó, però ja ho té bé! No és la primera volta que fa minuts que l’espere; ja en van unes quantes, i, redéu, quanta incertesa. Sí, quan em busque, ja no em trobarà. Sóc jo qui l’abandone per sempre més. Que vaja a prendre pel sac d’una volta. Au, vinga, bon vent i barca nova.

Uns vint minuts després, la Son, atrafegada, entrava en la seua casa, però se’l va trobar molt sec, molt distant, molt seriós i amb una cara de pomes agres que esglaiaria el més escèptic. Només amb la mirada ja va entendre que se n’havia d’anar per on havia vingut. Alguna llàgrima se li escapà. Ell no tornà a dormir més i, a hores d’ara, se’l pot trobar en una finestra, en un edifici, en un carrer, en un barri de València, acompanyat de centenars de tasses de café, lluitant amb companyia de l’orgull amb una cara pàlida com la neu. La Son, ai las!, no li quedà un altre remei que buscar-se un nou company de viatge.