Ploure des de la finestra
Veure ploure és porgar l’ànima, és comprovar com les gotes -de vegades a poc a poc, de vegades bèstiament- cauen des de dalt del cap, com formen rierols finíssims que viatgen pel pont del nas, que boten la conca dels ulls per a seguir el seu descens per les galtes fins arribar al precipici de la barbeta. Abans, però, han hagut de sortejar la vegetació dels pèls de fa dues setmanes i, debatent-se entre la vida o la mort, s’han llançat a l’infinit i han mostrat tot el valor que tu mai tindràs. Algunes se suïcidaran contra el terra i es reuniran amb les centenars, amb les milers, amb l’única gota grossa que s’hi haurà format. Altres, amb una mica més de sort, viuran una mica més, però totes acabaran en el mateix indret, abraçades, conjuntes, esperant ser tornades al seu núvol. Segurament, el camí cap a casa el faran juntes, però cadascuna pararà en un portal diferent. No importa. Des de la finestra veig aquell infant pretèrit a qui algú li ha llançat el dau de cartolina al bassalet d’aigua mentre li cridava tot un diccionari temàtic d’insults sobre l’obesitat. He volgut anar a rescatar-lo del temps, a dir-li que no s’hi capfique, que ni se li ocórrega plorar més, que les busques del rellotge posaran la vida al lloc que li correspon. Quan hi he arribat, l’infant no plorava, no mostrava cap tipus d’emoció o de sentiment; em mirava com qui mira aquell horitzó que barreja el mar i el cel. M’he agenollat a agafar-li el dau per intentar refer-lo, però el xiquet ja no hi era. Les gotes de pluja també havien acabat de donar-li el dramatisme a l’escena. A la part interior de la cartolina he llegit el meu nom. No he pogut evitar exclamar entre dents que el causant d’aquella desgràcia, que ara es dedica a fer espectacles amb cartolines i que de segur que voldria fer desaparéixer els pares, era un fill de puta.
