Publicat el 13 d'abril de 2010

Plou

Plou, i la pluja fa temps que és acompanyant viatgera d’aventures. Plou, i l’aigua et banya la cara, arribant a fer regalimar gotes d’aigua celestial per totes les parts facials. Plou, i és el resultat de tanta contaminació capital i de tants desperfectes polítics. Plou, i ens recloguem a casa, per no patir les ires d’aquells déus que uns s’inventen i altres tenen per ídol. Plou, i els coloms s’amaguen, sense parar, però, d’emetre els seus crits esgarrifosos capaços de despertar una legió de soldats semiferits. Plou, i veiem terratrèmols i inundacions en altres indrets del món: el canvi climàtic ens finalitzarà. Plou, i una sensació nostàlgica, subterrànea, llunyana però pròxima, plena de soledat, ens colpeja fortament. Plou, i els nucs a la gola i a l’estòmac ens retornen a la quotidianitat immediata, aquella d’alçar-se matí a forces i de treballar per no caure. Plou, i observe per la finestra com les fulles m’aguanten la mirada amenaçant d’entrar. Plou, i… crec que fa estona que ha parat.



Respon a Jordilet Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent