Publicat el 13 d'abril de 2010

Plou

Plou, i la pluja fa temps que és acompanyant viatgera d’aventures. Plou, i l’aigua et banya la cara, arribant a fer regalimar gotes d’aigua celestial per totes les parts facials. Plou, i és el resultat de tanta contaminació capital i de tants desperfectes polítics. Plou, i ens recloguem a casa, per no patir les ires d’aquells déus que uns s’inventen i altres tenen per ídol. Plou, i els coloms s’amaguen, sense parar, però, d’emetre els seus crits esgarrifosos capaços de despertar una legió de soldats semiferits. Plou, i veiem terratrèmols i inundacions en altres indrets del món: el canvi climàtic ens finalitzarà. Plou, i una sensació nostàlgica, subterrànea, llunyana però pròxima, plena de soledat, ens colpeja fortament. Plou, i els nucs a la gola i a l’estòmac ens retornen a la quotidianitat immediata, aquella d’alçar-se matí a forces i de treballar per no caure. Plou, i observe per la finestra com les fulles m’aguanten la mirada amenaçant d’entrar. Plou, i… crec que fa estona que ha parat.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent