Blocs de VilaWeb

El dia d’ahir va ser complet: Joan Fuster i Ovidi Montllor. Em vaig alçar sobre les 8.30 per fer una última repassada a l’exposició, em vaig dutxar i vaig anar a classe. En Formació Bàsica en Llengua Catalana, el professor Lluís Polanco no va poder vindre per estar en una conferència, així que vam donar classe de Literatura Catalana Contemporània amb Carme Gregori.  Després d’una hora explicant la novel·la i Mercè Rodoreda, va ser el torn de les exposicions, i a les 11 i una mica la vaig fer jo. En acabar, va començar l’homenatge col·lectiu i particular -de cadascú- cap a l’Ovidi Montllor. I ja van 15 anys.

A les 12 del migdia, anàrem a una exposició sobre la vida del cantautor alcoià. Les ponències, extraordinàries: la Núria Cadenes i el Pau Alabajos. Més avant se sumà imprevisiblement el Miquel Pujadó, l’amic íntim del mestre. Van ser dues hores intenses, que es van quedar molt curtes. La Núria, experta en la biografia de l’autor de la Fera Ferotge (ha escrit Ovidi), va contar algunes anècdotes: les de la penyora al pati de l’escola o la simpatia que li tenia l’Estellés, el qual l’acusava de “lladre, malparit, m’has furtat el poema”, quan va musicar Els Amants. Evidentment, era molt gran l’afecte que hi havia entre músic i poeta. Va arribar un punt en què es va emocionar de veritat, i ens va fer traure la fera que portem dins. Escoltar la Núria és escoltar la veu d’una persona que estima i viu la llengua, terra i cultura catalanes paradigmàticament.

L’altre ponent, i no per això menys important, va ser el Pau Alabajos. El cantautor de Torrent ens va explicar que s’havia creat un “Col·lectiu Ovidi Montllor”, perquè és la referència ací, al País Valencià. Les autoritats el van voler silenciar, i quan van arribar al poder els anomenats “democràtics” (subratllat, entre cometes i cursiva que deia el Pau), van decidir que ja no ens feien falta musiquetes ni res per l’estil. Heus ací, la hipocresia, falsetat i malparidisme personificat! D’altra banda, tampoc esperem -ni ho podem- que surta alguna vegada a Canal 9 un mínim recordatori. Si l’alcalde d’Alcoi ja explicava que 10 anys (al 2005) eren molt pocs per a homenatjar algú…

I, de sobte, es va presentar Miquel Pujadó. Aquest va ser amic i company íntim d’Ovidi, i com a tal ens va contar un munt de coses: quines influències franceses i italianes tenia, com acabàvem xarrant moltes nits fins a la matinada, com va començar a aprendre a tocar… Una barbaritat de conferència que, malauradament, mai podrem veure gravada a la televisió pública. O voleu que cridem a Lluís Motes?

El dinar el vam fer al Terra. Hi havia anat alguna vegada, però vaig poder comprovar personalment i satisfactòria que allò que diuen del menjar és veritat. Arròs rissotto -crec que s’escrivia-, llom amb no sé què i un gran postre, acompanyat tot d’un gotet de mistel·la. El servici, els condiments, la gent d’allí, el lloc… tot! Va estar una meravella! I és que fa goig veure com, en plena València, hi ha un poble que s’anomena Benimaclet que et fa sentir com a casa.

A les 17.00 vam anar a reservar llocs, i en segona fila vam acabar. Vaig saludar el gran Toni de l’Hostal, que després ens cantaria fenomenalment. I a les 18.00 va començar…

Dues joves del SEPC van dir unes paraules, i van dedicar el concert al gran mestre que està fent vacances. Miquel Pujadó va iniciar l’acte, amb la melodia de l’Homenatge a Teresa i un escrit que va decidir fabricar aquell 10 de març de 1995. A continuació, va entrar espectacularment l’artista de l’Alcúdia, Toni el de l’Hostal, a interpretar l’Escola de la Ribera. Chapeau! Després van anar Carles Enguix, Xavier Morant i Lluís Vicent, que interpretaven una cançó de la seua collita personal i una versió d’alguna de la de l’Ovidi. Tot seguit, l’Hugo Mas, que va fer esborronar el públic i es va endur un minut d’aplaudiments, i l’Andreu Valor, que va estar a l’Olleria fa poc. Batà amenitzà la vesprada-nit amb alguns acudits i una magnífica versió del Va com va feta per la seua cantant. Naia, grup que fa adaptacions de les melodies ovidianes, també ens deleita amb Els Amants o una rumba per a la cançó del Desesperat. Però ja anava sent hora de finalitzar la jornada, i van arribar els esperats…

Miquel Gironés, Robert Fernández, Xavi Sarrià i Miquel Ramos entraren en escena. Obrint Pas endolçainà l’Homenatge a Teresa, ens recordà que som la Flama d’aquest poble en moviment i que, per aquest mateix motiu, Som un poble per construir. Impecables! Tant en el concert del 17 de març, com ahir. Ni una sola errada. Perfectes i seriosos damunt de l’escenari. I, com no, no podia faltar el cantautor de Torrent, també filòleg català, Pau Alabajos. Junts feren un parell de cançons, però la millor va ser la seua adaptació de l'”Ai!”, que Ovidi té al disc Cròniques d’un Temps. El públic hi vam col·laborar fent sorollets amb els dits a mode de metrònom que simbolitza el martell picant ferro. Emocionant el resultat; reviscolador el contingut. Les veus dels cinc músics pareixien salms obrers, i ens instaven a no quedar-nos quiets.

Faltava una última: la més desitjada, la més volguda, la més estimada, la més agraïda. Al Tall va entrar en escena! I, ja des de la primera paraula, es van emportar els aplaudiments més forts de la nit. Són la història del passat, del present i del futur, perquè continuen donant guerra paraulística i racional de la que ells saben. Són els mestres! Són les autèntiques referències! Són els directors de tots els grups de música actual: Obrint Pas, els principals deixebles, encara que també trobem La Gossa Sorda, Odi o el mateix Botifarra. I allí damunt l’escenari els teníem, per a cantar-nos quatre cançons en record a l’Ovidi, amic i col·lega. Ens vam emocionar. I tant que ho vam fer! Vicent Torrent parlava, somreia i ens feia pensar com són d’important en la història d’aquest país petit. I començaren a cantar. Ara un Darrer diumenge d’octubre, ara un Perquè vull; i quan se n’anaven, els vam demanar una última cançó. “El Tio Canya!” “Està en la UVI… però tornarà!”. Aplaudiments i tornada màgica, impagable i imprescindible en la consciència valenciana: “Tio Canya, Tio Canya, no tens les claus de ta casa. Posa-li un forrellat nou, o et farà fum la teulada”.

En acabar, ens alçàrem tots i ens deixàrem l’esma en un reconeixement cap als “güelos” com deia el mateix Vicent Torrent en una entrevista. Alegria, emocions a flor de pell, sang bullint. Gràcies a tota aquesta gent, i als que no hi són, i a escriptors, i a professors de valencià, i a professors que no tenen l’obligació però que donen les classes en valencià, i a la facultat de filologia per formar-nos, i a la senzilla gent que no canvia de llengua davant la imperialitat castellana, encara estem vius, i amb més ganes de lluita que mai.

El concert finalitzà a les 22.05 de la nit. I, tot el dia, en un gran sabor de boca. Ovidi Montllor homenatjava Fuster quan poda; homenatjava Teresa quan cantava; era amic de Paco Muñoz (també present a la sala). En definitiva, era volgut allà on anava, i molta gent encara afirma que el veu quan en senten alguna cançó. L’homenatjador va ser homenatjat modestament, però exacerbada. Durant quatre hores va abandonar les seues vacances per estar entre tots nosaltres. No obstant això, ha de continuar la seua obra de ser font d’inspiració d’altres músics, i ens en vam tornar a acomiadar per la porta gran.

Alguns diuen que hi ha déu allí amunt; altres no saben si és dona o home, blanc o negre; altres, que cadascú es fa el(s) seu(s) déu(s). Jo crec que m’inclouré al tercer grup. Els meus Déus estan molt ben definits: un va morir a Sueca el 1992, tenia un poblat bigot, unes característiques ulleres i un saber incalculable; l’altre va nàixer a Alcoi el 1942, va treballar de tot, tenia un gran humor, ens va deixar un legat valuosíssim i se’n va anar de vacances.

Torna prompte de nou, Ovidi…