Omplir-se la boca
S’omplia la boca d’haver matat no-sé-quantes-persones a la guerra, mercenari com era d’un estat imperial. S’omplia la boca d’haver sigut condecorat per haver eliminat famílies senceres i no patia per recordar quants xiquets havia afussellat. S’omplia la boca amb tots els bitllets verds, taronja, morats, que havia guanyat, per tots els zeros que completaven el seu compte corrent. I es va omplir tant la boca que no va poder respirar, no va poder demanar ajut mentre es tornava blau, mentre els ulls li explotaven, mentre el cor li sortia disparat, i de les seues entranyes van aparéixer, envoltats d’un líquid viscós, tots i cadascun dels que havien estat morts per aquell assassí. Els nouvinguts no es van adonar del que s’havia esdevingut, però tot el bar, des del cap fins al vagabund de la porta, van aplaudir, van fer dringar les copes i van entonar visques. El cambrer va maleir el món perquè li va tocar netejar aquell merder de sang, ulls i cor.