Publicat el 12 de desembre de 2011
Misticisme (I)
I és aleshores quan el nostre protagonista s’imagina una habitació blanca, il·luminada per una llum sense origen, vestit amb una camiseta blanca i uns pantalons blancs que contrasten amb la poblada barba de més de dues setmanes. Porta sandàlies imitant algun personatge celestial. Però no, ell sap que la seua casa no és el cel. Coneix de sobra que el seu habitatge és alçar-se cada matí, amb els ulls mig tancats i caminar per sembrar el seu futur. Sap que sempre té el cap ple, ple de qualsevol detall minuciós que hom puga imaginar. Si dir “hola” és millor que dir “bon dia”, si donar la mà és millor que donar una palmadeta a l’esquena, si posar primer el peu dret és millor que l’esquerre, si escriure una “a” amb la panxeta de la lletra més oberta o més tancada, si oferir una Coca-Cola o una cervesa, si. Per això, quan al nostre protagonista se li apareix eixa llum sense focus que tant ha imaginat, no sap què fer. La segueix, però tampoc sap cap on anar, perquè no en veu el lloc d’irradiació. Tanmateix, descobreix que si la busca, no hi pensa, en res. I li agrada tenir el cap buit durant uns minuts, encara que per falta d’hàbit ho veu com una cosa negativa. La part racional A li ho comenta a la part racional B, que s’empenya que és negatiu i és negatiu. Normalment, tendeix a seguir les opinions de la part racional B, sense fer cas de les indicacions de la part racional A. Però aquell dia és diferent, la llum li marca el camí i decideix tancar els ulls. La puresa de l’indret li aporta pau i se sent bé. No obstant això, mira el calendari i la llista de coses per fer i la camisa blanca esdevé groga, els pantalons blancs es transformen en els pantalons del pijama i l’habitació va prenent la forma de la seua habitació habitual. No se sent angoixat i això l’angoixa. Agafa un full en blanc i comença a fer en brut esquemes dels articles i treballs que ha de realitzar. El cap, com la maquinària d’un rellotge, no s’atura i n’està cansat. El nostre protagonista torna a fer-li cas a la part racional B i cerca informació sobre l’autor que ha d’estudiar. Desitjaria, a voltes, que li xuclaren tot el que li ronda per l’ànima. Ni que fóra, senzillament, per una estona.
Absurdament el cel s’omplia de jardins.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Creacions per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Et vull moltissim carinyo 🙂