Publicat el 27 de març de 2014
Mad World
Tot al meu voltant són cares conegudes, llocs desgastats, cares desgastades. Sent les notes d’aquella cançó antiga, que m’acompanya cada matí, mentre camine sol per un món que sovint és divertit i sovint és trist. Els dos pols, sempre lluitant, combatent per imposar la força de l’un sobre l’altre. Dia i nit, tot és un mateix, continuïtat, estatisme. L’obscuritat guanya per moments, i em bombardeja amb records d’un temps perfecte, un passat feliç. Feliç? Potser en el moment de viure’l no ho semblava, semblava un temps més en la llarga línia uniforme de la vida. Però amb el pas dels fulls del calendari se’m presenta com el millor moment del món. I sé que és la meua única possessió, l’únic que porte a les butxaques, però que mai més podré gastar. Trobe a faltar tant -sobretot a ells– en aquest viatge. No és estrany que em veja enyorant l’ahir i tement el demà. El dia de hui no existeix, ni ganes tampoc. Em sent inútil, una despesa, un inadaptat. La inadaptació de fa uns anys ençà. Tendisc a culpar l’entorn, però arribe a la conclusió que sóc jo mentre camine dibuixant cercles. Renegue, em maleïsc, blasfeme contra mi. Però no serveix de res; la primavera ha entrat amb l’esclat de la naturalesa reflectit a la fulla de la navalla i unes ínfimes gotetes de sang. Potser em coste confiar-hi, en el món, en la gent. Potser. Sí, per què no? L’amistat és un terme molt sobrevalorat, o sóc jo qui el sobrevalore en excés. En fi. Tant hi fa. M’he ancorat en un ara i ací pretèrit, i no em puc moure. La llum amb nom de dama em recorda constantment que sóc jo l’únic culpable de no avançar, que tot està en les meues mans. Em vol, i jo la vull més que a la meua vida, i sé que té tota la raó, com també sé que sense ella l’obscuritat venceria aquesta guerra. M’il·lumina els dies i nits uniformes, i els dóna sentit. Però, quan em quede sol entre les parets de l’habitació, m’autodestruisc i note que faig tard a tot. Tanmateix, el contrast resulta, de vegades, tristíssim, però, de vegades també, molt excitant. Pensava que no hi havia límits en les aspiracions, que el somni s’allargava tant com l’horitzó. I potser així ho siga, però el món plora i m’embruta el cristall de les ulleres. Tal volta, siga qüestió de paciència i constància i fer córrer el cronòmetre. Tal volta també, res de tot açò tinga sentit. Ni tan sols unes línies que dues mans d’un cos van redactant mentre sonen una i una altra i una altra vegada aquells versos britànics de l’all around me are familiar places, worn out places, worn out faces…
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Música per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent