Blocs de VilaWeb

Si aquell dia es va complir un xicotet somni, dimecres es va acabar de materialitzar. I d’allò que estic més satisfet és la temàtica d’aquest conte: un homenatge a ells, als meus iaios, als meus segons pares, “a José Mateu i Pepica Peris, que em guien des del Paradís”. Evidentment, tot i ser un gran pas, encara no s’ha aconseguit l’objectiu principal, però açò és motiu de coratge i d’il·lusió per a seguir pel camí iniciat. Això sí, voldria agrair el suport en aquells moments tan durs a tota la gent que ens vau fer costat, però també a tots aquells que amb consells, amb opinions, amb ànims, molts ànims, heu fet possible aquest humil somni ara materialitzat. Moltes gràcies a tots vosaltres!!!

El fragment que vaig llegir va ser en part publicat en aquest bloc ara fa un any, sota l’etiqueta “Bon nadal“…

“El Nadal, a part de ser l’època propícia perquè els grans magatzems facen el seu agost particular, és el temps de família, d’alegria, d’il·lusió, però, sobretot, d’estar amb els éssers que més estimes. Bé, és una data més aviat simbòlica, ja que la majoria de gent ho veu més com una excusa per a avorrir-se amb l’oncle que ha vingut de la Xina i conta les seues batalletes, o conversar amb un cosí a qui li té mania. Però jo no ho considerava (ni ho considere) així. El dia 25 de desembre era el dia en què tots s’asséiem a taula a dinar un “putxero” que la mare feia amb tota la dedicació; el dia en què ens oblidàvem del que passava al món per, egoistament –o no tant–, centrar-nos en els assumptes que ens afectaven més íntimament. Té collons, en canvi, que hi haja una data al calendari pintada de roget per a això. En fi, no seré jo qui vulga descobrir unes noves Amèriques.

Tanmateix, la reflexió la vaig fer la nit anterior, la nit de Nadal, mentre sopàvem i el veia de cos a una cadira de rodes abans usada per ella, però de ment totalment alienat, capficat en ell mateix, acompanyat de qui el volíem, però sol. Era el primer 24 de desembre que passava sense una dona a qui havia conegut de molt jove, sense la muller que el feia viure a pesar de la puta roda de la fortuna. Quan vaig tornar de festa aquella nit, no vaig poder dormir sense, abans, escriure unes paraules que amollaren aquells escarabats que em rossegaven la panxa…

“Està segut a la cadira que un dia va utilitzar ella, amb la mirada perduda cap a una televisió que projecta pel·lícules de l’oest. Farà uns deu o dotze anys –potser no tant–, en llegia, de novel·letes d’indis i vaquers. Ara, però, la vista se li cansa quan porta fullejades més de quinze pàgines. L’actor protagonista li sona de la seua joventut, i l’actriu rossa és aquella de l’altre dia. Són bastants repetitius argumentalment aquestos films. Però a ell el porten a temps passats millors. Millors? No ha tingut una vida fàcil. No s’ha volgut alçar a dinar per la son, explicava. Sobre les cinc, l’hem acostat a la taula. Amb caliquenyo i cendrer, ha passat la vesprada. Pensatiu, però misteriós. “Iaio, com estem? Necessites alguna cosa?” “Sí, que em tragues vint anys de damunt”, amb un somriure. “Home, això estarà una mica complicat”, mentre li agafe el braç. I allí es queda, callat, amb el cap cot. “Ens fem una foto? Papa, va, fes-nos-la”. Una instantània per al record. La tristesa, tot i ser un concepte abstracte, té la cara d’ell. Tristesa i nostàlgia. Eren més de cinquanta-i-tants anys junts, cinquanta-i-tantes nits de Nadal junts. El caliquenyo es va consumint. “Güelo, fa un fred al carrer de por” “Sí, home, clar, ara n’és l’època”. Monosil·làbic. I no diu res més. Ni renega, ni es caga en divinitats fictícies. L’abrace. Parem taula i el menjar està a punt. “Una gamba, güelo, pren”. Se la menja, però durant tot el sopar la conversa és dels pares i meua; ell només observa al recte, evitant que li preguntem o que el traguem de la seua alienació. “Heu anat al cementeri?” “Sí, papa, vam anar ahir” “Bé”. I segueix amb les gambes i la poca carn que tenia; l’estòmac no està buit d’aliments. S’ho acaba, mira al front i sospira: “Ai, mare!” “T’has quedat bé, papa?” “Sí, totes les nits de Nadal em quede bé”, innocentment. Arriba el café i ell pega pocs traguets. “Pare –com li diu el pare al meu avi, tot i ser-ne gendre–, menge’s un pastisset” “No, no, estic bé ja”. No s’espera a les dotze de la nit. “Em podeu gitar?” “Ja?” “Sí, estic cansat”. Li posem el pijama i el gitem. “Bona nit, güelo, descansa molt”. I el bese. “Bona nit, carinyo”. S’estira al llit, es tapa amb el cobertor i la manta i tanca els ulls. Potser, es va adormir de seguida. Potser, va somiar que hui estàvem tots al complet, ell ajudant la dona a menjar, desitjant-li un bon Nadal i anant-se’n al bar a veure els amics per la força de les cames. Potser, va reviure altres temps, donant-li la mà i abraçant-la fortament. Es van voler, es volen i es voldran. Com jo a ells. Quan vaig tornar més tard, em vaig assomar a veure’l i s’havia despertat perquè li picaven els peus. “Els peus?” “Sí, sí” “I això?” “Del bac aquell”. Maleïda bosseta d’aire. Li’ls vaig agafar i li’ls vaig fregar. “Millor?” “Sí, gràcies”, una mica més animat que durant el dia. “Pos, vinga, tapa’t que encara és de nit i fa gelor, no siga cosa que et constipes. Jo em gitaré ara”. Riu i m’alegra veure’l així. “Sí, sí, això anava a fer”. Es tapa fins a la boca. “Si vols qualsevol cosa, crida i, o mon pare, o jo, venim, eh? Em deixe la porta entreoberta” “D’acord” “Molt bona nit, iaio, i molt bon Nadal” “Bona nit i bon Nadal!”. El bese i l’acarície. Ha envellit a passos de gegant, i ha anat fent-se dèbil amb els mesos. Torna a somiar, torna a veure-la. La trobem tots tant a faltar. Em pose el pijama i destape el llit. M’hi fique i tanque els ulls, però no puc dormir. “Bon Nadal, iaia, molt bon Nadal! T’estime molt i no hi ha dia que no pense en tu”, pense. Finalment, tot es fa obscur i entre al país dels somnis. Tinc sis o set anys, estic llevant l’embolcall d’un regal i jugant. A la taula, els pares i els iaios riuen amb mi i tenen els ulls plens d’il·lusió. Els mire; em miren. Somriem”. “