Blocs de VilaWeb

Porte més de mitja vesprada -i encara no he acabat, em queda la conclusió- fent una pràctica sobre “La persecució política del català sota el franquisme. Del “lingüicidi calculat” a la superació aparent de les pràctiques repressives a l’inici de la restauració democràtica”, per a Història de la llengua catalana II. I, després de les huit pàgines que porte omplides, només puc dir que gràcies, gràcies a aquelles iniciatives clandestines, gràcies als escriptors que no es passaren de bàndol, gràcies als exiliats que mai deixaren de lluitar, gràcies als mestres, als funcionaris, gràcies a les ràdios, gràcies a la premsa, gràcies als cantants i als escriptors, moltes gràcies, lluitadors incansables i defensors de la llibertat. Sense vosaltres, ni jo, ni totes les generacions d’ençà del 1983 haguérem pogut estudiar en valencià i seria com si no haguérem viscut. Però, si escric aquesta entrada no és per donar les gràcies -que no és la primera volta que ho faig-, sinó per comentar que m’ha vingut al cap una cançó de l’Ovidi, “L’escola de Ribera”. Hi ha alguna cançó que descriga millor què passava en aquella miserable i sectària escola de l’època, on “els amics érem tots i els enemics érem tots”?