Blocs de VilaWeb

L’exposició, l’he feta hui, però no he tingut temps finalment de llegir-me els huit volums; he fet la lectura del primer i d’algunes altres, per la qual cosa el títol és (II) i no (i II), ja que sé que tornaré a elles en tenir més temps disponible. He començat parlant una mica d’Enric Valor, l’escriptor amb barret, ulleres i posat d’home bo, que parlava de vosté a tothom i totdon. Els dos últims anys han estat plens d’homenatges a la seua figura: 2010, per fer 10 anys de la seua mort, i 2011, per ser el seu centenari. Així, a partir d’un llibre amb 124 fotografies de la nostra geografia, he introduït part de les 36 rondalles recollides pel de Castalla. Aquestes -segons indica Valor- han estat arreplegades al llarg de tot el territori valencià (des del Camp de Morvedre fins a l’Alcoià), tot i que les comarques abundants són la Vall d’Albaida, el Comtat i l’Alcoià. Amb les imatges, hom pot imaginar-se millor per on caminaven el llenyater de Fortaleny o el patge Saguntí.

Tot seguit, la professora Gemma Lluch ens ha explicat -ací jo ho havia entés malament, i ella ho ha corregit- que, quan va acabar La idea de l’emigrant, li van suprimir unes frases en què parlava de l’adulteri i li van llevar tot el suc a l’obra. Aleshores, Manuel Sanchis Guarner li va proposar que publicara les rondalles que havia anat recopilant, encara que ell ho feia per recollir vocabulari. En un primer moment, s’hi negà, perquè l’etiquetarien com a folklorista, però, finalment, ho acceptà. I aquest és un dels motius pel qual li hem de donar les gràcies constantment!

Entrant ja en l’anàlisi de les històries, cal destacar els elements paraverbals que s’hi intueixen: un narrador en primera persona que actua de contacontes, establint un diàleg amb el lector (ho veiem amb expressions com “m’agafa [el llenyater] uns quants secalls de pi”), així com marques de gestualitat, com si dels sermons de sant Vicent es tractara. D’altra banda, pel que fa als elements lingüístics, remarcarem que el dialecte és el valencià meridional, propi de les comarques centrals i del sud. Trobem un vocabulari ple de paraules típiques de la zona que poden resultar desconegudes pels que viuen nord enllà, per la qual cosa, al final, hi ha un glossari: paraules com “fes” o frases fetes com “de repica’m el colze” poden no ser enteses fora d’aquestes poblacions. No hi ha descripcions excessivament llargues, llevat dels paisatges (recordem que Valor feia una literatura costumista), i empra un lèxic molt repetitiu, on predominen els reis, els ducs, les princeses, els boscos i altres etèceteres.

Quant a les “lleis èpiques” de la narrativa de tradició oral, hem observat que es compleixen totes: la llei de repetició; la llei de l’oposició (el llenyater astut; el dimoni que es deixa enganyar); la llei de bessons, amb personatges que realitzen un paper menor (els pares del príncep en “Les velletes de la Penya-Roja); la llei d’introducció-conclusió, sense un final brusc, sinó progressiu; la llei de contrast entre dos personatges; la llei d’esquematització (els personatges només tenen un o dos adjectius que els descriuen), i la llei de la unicitat, ja que tot gira entorn del protagonista.

La finalitat, lògicament, és la de distraure, la de fer-nos passar una estona de goig, tot i que algunes també serveixen per a alliçonar, com “La llegenda del palletes”, on es demana que cal ser ambiciosos, sense caure, això sí, en el pecat. A més, totes comencen amb fórmules prototípiques: “Això diu que va ser i era…”, “Hi havia una volta…” o “Fa moltíssims anys…”, i ens transporten a un temps imprecís i situat en el passat.

Pel que fa al tipus de rondalles, n’hem trobat de quatre: les rondalles de bèsties (“La rabosa i el corb”), les rondalles meravelloses (“La Mare dels Peixos”), les rondalles humanes (en el límit, “Les velletes de la Penya-Roja”) i les rondalles de fórmula fixa (“La llegenda del palleter”, amb la finalitat didàctica suara esmentada). Així mateix, hi és molt present l’element religiós, amb l’aparició de sant Vicent Ferrer (“El patge Saguntí”) o les invocacions a les animetes.

Al meu parer, crec que Enric Valor, malgrat els homenatges d’aquestos anys, encara no està al lloc que li correspon. Sovint, es parla que els nostres pares, els pares del País Valencià, són Fuster, Estellés, Guarner i Valor, però aquest darrer fa la sensació que sempre queda una mica apartat. Potser, la col·lectivitat l’ha estigmatitzat i l’ha considerat més adreçat al públic infantil, cosa que ell mateix temia. Tanmateix, no podem oblidar L’ambició d’Aleix, Narracions perennes o el Cicle de Cassana, així com la quantitat de tractats gramaticals que féu. Tots ens hem criat amb la Flexió verbal. És per això que cal seguir llegint Enric Valor, perquè és una font de la qual beuen molts dels escriptors actuals, una font que té moltíssima aigua per als pròxims segles.

Entrevista del Col·lectiu l’Olla a Enric Valor (1996)