Blocs de VilaWeb

Anava digitalitzant pàgina rere pàgina de la llibreta on havia intentat anotar totes les explicacions del curs. Era una feina feixuga, haver de desxifrar la seua pròpia lletra, feta d’arrapa-i-fuig pel metrallament d’informacions que el professor feia a classe. Açò és una ‘m’ o una ‘n’? I ací posa ‘-nio-‘ o ‘-rio-‘? I tirava mà d’Internet o dels articles que l’ensenyant li havia proporcionat. I, a més, els havia de resumir, perquè no estaven, evidentment, dins de la de llibreta i ho havia de complementar. Amb paciència, finalment, va arribar a l’última pàgina dels apunts en brut que havia de passar a net per començar-los a estudiar de cara als exàmens finals de gener. Va sentir una satisfacció especial, espasmòdica; se’n sentia orgullós de, per primera volta en anys, tenir-ho tot enllestit per a posar-se directament a (re)entendre els períodes i memoritzar les dates, sense haver d’utilitzar els dies “d’estudi” per a “netejar” les explicacions. No obstant això, a l’hora de fer l’última revisió general per si s’havia deixat alguna dada o algun fet, es va adonar que la llibreta tornava a estar en blanc, com si l’haguera acabada de comprar, com si mai ningú hi haguera escrit res. Fou un esdeveniment que no es decidí a contar mai a ningú, pel si el titllaven de boig o d’esquizofrènic. Però és que allò era veritat! Les lletres es van esfumar, la tinta va desaparéixer -fins i tot, els típics dibuixets que feia als cantons havien fugit- i no va quedar rastre d’intervenció humana. Per a sort d’ell, ho tenia tot a l’ordinador. O això pensava, perquè quan es posà a llegir-ho, descobrí que el document no existia. Ni a la carpeta on guardava els textos de la facultat ni a la carpeta dels més recents: allí no hi havia prova de tota la feina de dues vesprades senceres. Es va desesperar, es va desesperar moltíssim pel temps que li havia dedicat i es va llançar sobre el llit a plorar.

En alguna banda del món, un individu havia anat copiant en una llibreta més gran, ràpidament, tot el que li havia passat a aquell jove i la desgràcia que li suposava  la desaparició del material d’estudi. Aleshores, es posà a passar-ho a net, segur i confiat, en un ordinador de mides gegantines. Quan ho finalitzà, ho guardà en el disc dur, en la carpeta de la “C”, pel cognom del jove, que anava entre la “B” i la “D”. Se n’anà a dormir.