Irène, de Pierre Lemaitre
Resumiré Irène (Bromera, 2015), de Pierre Lemaitre, en cinc paraules: és una brutalitat de novel·la. Hi haurà gent a qui, evidentment, no li agradarà. Faltaria menys! No tota novel·la negra agrada. Però a mi m’ha fascinat, pel ritme, per l’acció, per les descripcions gairebé gore, pel tractament dels personatges, pel gir final. Si ara fóra un crític que posa les frases a les faixes dels llibres, potser diria allò de: “És una gran novel·la negra calidoscòpica”. Però no. No és només una novel·la negra; Lemaitre ha fet un gran exercici literari, narratològic, a base -com ens diu amb la citació inicial- d’altres citacions. Ens ha enganyat; ens hem deixat enganyar fins gairebé el final. I ens ha enganyat amb gran magisteri: “Tots [els personatges] davant del mirall deformador de la literatura. Quina veritat deu dir el mirall de cada un d’ells?”. Cap! I això és un encert que ens convida a rellegir-la amb unes altres ulleres. Lemaitre és un pillet que ens ha impedit despegar els ulls dels capítols, sempre protagonitzats per l’inspector Camille Verhoeven, i per diferents obres de la literatura negra. Irène és un mosaic d’assassinats literaris que un boig s’entesta a reproduir. I el darrer cas -utilitze ‘cas’ i no ‘assassinat’, fixeu-vos-hi, eh?, eh?- és… En aquest joc entre literatura -dins la literatura- i realitat -dins la literatura-, el darrer cas és un autèntic… En fi, dir qualsevol cosa seria fer espòilers. El pròxim llibre de la sèrie és Alex. El llegirem -me’n muic de ganes-, però deixarem passar uns quants dies per pair Irène (que té, per posar-li algun però, algun xicotet error de coherència que, en cap cas, no influeix en la trama).
A qui m’he d’adreçar per demanar-li que convertisca aquesta magnífica novel·la en pel·lícula? No hi hauria prou pintura roja… Bé, si es posara en contacte amb Tarantino, potser sí.
