Gràcies, Obrint Pas (I) (Entrevista + Concert a Ontinyent)
Com hi hem arribat tard, ells també tenen una mica de pressa i decidim reduir de huit a quatre les preguntes. No obstant això, Miquel i Xavi s’asseuen a la vora de l’escenari i contesten amb tota la calma del món les qüestions que els plantegem. Eixa és una de les seues grandeses: després de 20 anys, tenen la humilitat del primer dia, i són igual de pròxims al públic que els aclama. Passen els minuts i estic en un núvol; em costa assimilar-ho; estic nerviós (i Cris després m’ho comentarà entre somriures: se’t veia molt nerviós, com es nota la il·lusió que et feia, i la il·lusió que, de retruc, em feia a mi). La paraula “retroinspecció” no m’ix ni a la primera ni a la segona. Jordi em xiuxiueja que els faça una pregunta que té ell sobre el seu pas per països sudamericans o asiàtics. És un plaer, vull allargar-ho, però arriba l’última pregunta. I, com aquells jóvens que començaren a obrir-se pas allà pel 1993, es relaxen, es riuen i recorden. Què els passà pel cap, és un misteri, però de segur que aniria relacionat en les emocions que viuríem posteriorment en el concert.
Ens acomiadem, els donem les gràcies mil i una vegades, encaixem de mans i els donem tota la sort per al cap d’unes hores. No la necessitaran -no la van necessitar. També ens acomiadem de Jord, a qui veurem més tard fent la immensa feina de gravar part del concert. I, després que ens aconselle llocs per sopar, Cris i jo ens n’anem. Una pizzeria pròxima ens acull, i sopem. Però, eufòric, no puc evitar preguntar-me què ha faltat: salutacions, agraïments, preguntes, converses ràpides. Hi ha tot el que preteníem, però note com si faltara alguna cosa. I ja sé el que és: temps, haguera faltat temps. Temps per escoltar el grup referència, temps per escoltar els mestres, els herois, temps per escoltar els professors que m’han obert ulls, a mi i a tot el País Valencià, i que ara necessiten descansar. Se’m dibuixa un somriure. Són els millors; són els més grans.
Entre tros i tros de pizza, la incansable Cris -quant l’estime!- em comenta que no els he fet una de les preguntes que portava, una en què feia un símil entre Obrint Pas i Joan Fuster. Ho havia escrit al twitter, però volia preguntar-los-ho. I és que, al meu parer, Obrint Pas és a la música i a la societat el que Joan Fuster fou a la política, a la cultura i/o a la literatura. No sé què en pensaran, però.
Paguem i tornem al teatre, on l’amic Pep Albinyana ens espera. I també Jordi. I, finalment, entrem i busquem seients. L’Etxegarai és ple a vessar; sabem que serà dels últims concerts i no ens ho volem perdre. S’apaguen els llums i la viola de roda inicia l’aventura. Viatgem a Dakar, a Palestina. Encarem camins, amb alegria, amb coratge. Mantenim viva la flama d’un poble i, quan sona “Som” o “No tingues por”, li aprete la mà a Cris i li dic que l’estime, com li ho vaig dir ja fa anys, com m’agrada dir-li-ho tots els dies. Amb ella sóc, amb ella ni tinc por ni estic sol. I ella és la que m’ha d’aguantar tots els nervis, tots els quefers, totes les presses. Ella és la que m’aconsella si la pregunta és adequada, si el paràgraf és correcte. I ara estic amb ella, a l’amfiteatre, i escoltant Obrint Pas. Per un moment el temps, el maleït temps, s’atura. I Xavi ens recorda que el país és dels nostres pares, dels nostres avis, dels nostres germans. I Miquel (Gironés) ens explica el perquè del descans indefinit. I Miquel (Ramos) ens adverteix que ningú mai està lliure de ser immigrant. I sona la muixeranga, i alcem els punys. I ja ha arribat el final, i el públic ens posem de peu, i ens hi ho deixem tot aplaudint.
Quan marxem, Cris m’exclama que no he plorat. Potser, perquè, egoistament, tinc la xicoteta esperança que el descans ens els tornarà prompte als escenaris, i perquè encara ens queda un any i escaig per a gaudir-los. Segurament, a València, l’any que ve, serà una altra història, però ara no toca pensar en això. Vull viure el moment present, vull compartir el moment en ella, que no sé com no se n’ha fartat ja. I li ho agraïsc, perquè ella ha fet possible que puga estar allí. Li torne a dir que l’estime i la bese. Toca tornar al poble, però les guitarres, la viola de roda, la dolçaina i les veus encara ressonen al meu cap. Sé que recordarem aquest concert tota la vida. I podrem dir als nostres néts que nosaltres hi vam ser.
(Gràcies, Jordi, pel vídeo i per l’enllaç!)
Ja tens el video de l’entrevista d’Obrint Pas a Ontinyent al canal de youtube mentre’s a Pep li arriva el video! 😉