Blocs de VilaWeb

On són les falles “folles”? Quan vegi l’Amadeu Fabregat, li preguntaré si n’ha vist mai alguna. La suposada “sàtira” fallera, ben al contrari, té una certa propensió a ser reaccionària. I no ho dic perquè, durant la Dictadura franquista, van servir de comparseria ovacionadora en les visites del general i família, i omplien la plaça del Caudillo -ai!, del País Valencià- per a les aclamacions pertinents. I que no em diguin que estaven manipulades. Ho estaven, però no massa. Quan en l’artefacte combustible sistemàticament es dedicaven a burlar-se de qualsevol novetat (“novetat” i poso més cometes), com era la música pop, el bikini, el turista, l’alegria sexual, i tantes coses més en la mateixa línia, no hi havia dubte: la falla ha estat espontàniament un agenollament feixista. D’altra banda, oferien als veïns una falsificació de l’emergència social: Sorolla enfront de l’art abstracte, la barraca contra la indústria, Serrano com a contrapartida a la discoteca, la moral més sinistrament estúpida de cara a qualsevol temptativa de llibertat… I, damunt, fan cerimònies piadoses, com ara l’ofrenda. El problema és aquest: o les falles s’alliberen de la hipoteca dretana que han heretat, o seran involuntàriament -jo crec que voluntàriament- grupuscles extremistes de la diarrea del para ofrendar. Algú enganya algú, i algú es deixa enganyar… “Falles folles…”.

De Notes d’un desficiós (1980), dins Obra Completa de Joan Fuster. Volum tercer (2012). A cura d’Antoni Furió i Josep Palacios. Edicions 62 i Universitat de València.