Exorcismes (II)
Quan el van convidar, no va poder dir que no. Sabia tota la fauna que hi trobaria, sabia que se sentiria estúpid rodejat de tants estúpids, però, així i tot, hi va accedir. La mare li ho havia advertit: “No vages que després sempre tornes cabrejat i ho pagues amb qui no deus”. Però tant li feia tornar a patir la incomprensió a què estava acostumat. Hi aniria; no s’ho perdria per res del món. La raó era posar en pràctica un experiment senzill que havia planificat amb col·legues d’altres països amb qui compartia diverses inquietuds socials. Ell llegia, practicava l’odiós vici de la lectura, bevia gots de literatura, barrejats de poesia amb unes gotes d’assaig, s’exercitava la ment amb tractats d’història, feia sèries amb els fragments de la més excelsa narrativa. I ho contrastava acudint a festes on analitzava el jovent voluntàriament analfabet, els coetanis que passaven el temps entre abdominals i pesos, i els setciències que coneixien el nom exacte, la data i el lloc de naixement de tal famoset que havia fornicat amb tal altre famoset, del qual també coneixien el nom exacte, la data i el lloc de naixement, i etcètera.
Es va vestir amb les millors gales, totalment anacròniques al moment; sabia que aquell dia marcaria una fita en la història. Hi va arribar i la música el va mig ensordir; va saludar el conegut que el va convidar. Es va acostar a la barra, va demanar un gintònic i, mentre anava mesclant-se la tònica amb la ginebra, va observar tot aquell zoològic de massa sobreexplotada, de trossos de carn intervinguts quirúrgicament, de cossos tapats amb minúsculs draps luxosos per a evitar l’escàndol. Va esbossar un lleuger somriure: se sentia segur, còmode en aquell ambient hostil. Va mossegar la palleta i va començar a xuclar la barreja. Una rossa amb els ulls mig tancats li va dir a cau d’orella que si la convidava a un colpet: “Em convides a un xupito?”. Amb el somriure encara als llavis, li va respondre que es demanara el que volguera, que ell no volia beure res més. La rossa amb els ulls mig tancats li va etzibar que era un rotllo de tio, que per què no s’animava a emborratxar-se i a… però ell se la va deixar parlant. Va aprofitar el moment en què el dejota es va refugiar al lavabo per a esnifar-se el jornal, va ocupar la cabina i va començar el xou.
Es va seure davant la taula de mescles, va apujar el volum al màxim per reclamar l’atenció, va observar les ganyotes del bestiar i va apagar la música. La remor va xiular, però ell va seguir a la seua. Va traure un paper doblegat en quatre plecs, es va aclarir la veu, va colpejar el micròfon amb els dits índex i cor de la mà dreta per a comprovar que funcionava perfectament, va alçar un llibre amb la mà esquerra i:
“Companyes, companys! Sé que per a molts de vosaltres sóc un raret o, simplement, un ningú. És igual. Només he vingut per dir-vos que desperteu, que deixeu els gimnasos i la televisió porqueria que eviten que veieu l’autèntica puta merda de societat, que teniu més potencial a la ment que als bíceps o als pits. Penseu, reflexioneu, aneu més enllà. Mireu això: és un llibre! Llegiu, informeu-vos, busqueu d’on naixen les imbecil·litats diàries i comproveu que són mentida, que només ens volen callats, que…”
Es va aturar per a comprovar les reaccions: uns quants alienats van posar tota mena de qualificatius a la seua mare; uns altres mascles alfa vam començar a expulsar bromera per la boca, estranys com eren a tanta paraula; moltes de les xiques de plastilina es van tapar les orelles perquè tenien ganivets punxants al cap. Però ell va seguir:
“Hem de mantenir-nos fidels al nostre poble, a la nostra llengua, a la nostra cultura, al nostre país. Ja n’hi ha prou, ja n’estem farts! Hem obert els ulls, organitzem-nos i no podran amb nosaltres, per molta gavina que envien, per molt de blau que ens vulga ofegar. Amb la lectura i la raó, baixarem al carrer i vencerem. El dia que presagiava el poeta ha arribat: ja no podem més; ara ho podrem tot!”
Al fons, tres o quatre caps van explotar i van esquitxar tota la paret de roig, cosa que va provocar la fúria del bàrman. En un altre racó, una xica li va estirar els cabells a una altra tan fort que li va arrancar un cervell tres vegades més menut que els habituals. Tres gàrgoles es pegaven cabotades entre elles, fins que van perdre el coneixement i van ser xafades per cinc bèsties que buscaven esquizofrènicament la sortida. Quan el nostre protagonista es disposava a baixar les escales, dos dimonis de cent quaranta quilograms de múscul i queratina el van intentar atacar amb dues botelles trencades, però va començar a recitar uns versos sobre la utopia. L’efecte va ser immediat: amb els vidres de les botelles, es van tallar les orelles i es van traure els ulls. Va baixar i, quan estava a punt d’obrir la porta i sortir d’aquell manicomi, va observar encara com la rossa amb els ulls mig tancats els obria i els tancava del tot fins a estavellar-se contra la finestra.
En arribar a casa, es va posar el pijama, ho va anotar tot en un quadern i va engegar la televisió. El mateix periodista de cada matinada, amb la mateixa cara afaitada de cada matinada i amb el mateix cabell engominat amb la mateixa clenxa a la dreta de cada matinada, va donar l’exclusiva que, durant tot el dia, ocuparia els titulars:
“Un grup terrorista internacional interromp diverses reunions de joves i provoca centenars de morts. Alguns testimonis afirmen que els havien obligat a llegir i a revoltar-se contra els nostres governants. Les autoritats asseguren que detindran aquests radicals i extremistes que atempten contra els drets, la llibertat i la democràcia.”