Exorcismes (I)
A Cris, alfa i omega
contra qualsevol dimoni
Com cada dia, inicia el ritual: menja alguna fruita, es posa el pijama, obri el llit -bé, no és que el llit tinga cap obertura ni cap depòsit; realment, el que fa és estirar una mica els llençols per ficar-s’hi-, obri el llit, tornem-hi, es tapa, es pren aquella pastilleta amb la S de Superman i al cap de tres, dos, un, ja dorm. Fa mesos que segueix aquella rutina; els amics, al principi, s’estranyaven de no veure’l, però es va tancar en banda i no va voler saber res del món de fora de les parets de casa. Ha invertit l’ús de les hores del dia: díhuit per a dormir i sis per a menjar i altres necessitats fisiològiques o masturbatòries. No obstant això, havia jurat a la C., per tot i per tot, que a l’endemà aniria d’excursió a visitar l’edifici emblemàtic de la ciutat. Ella també el troba a faltar; tot i que passa alguns minuts amb ell, enyora el jove d’abans, amatent, sensible, que es preocupava per qualsevol mínim detall. Ara… fa temps que no és ell, que està absent, que ha abandonat aquell cos que es comença a ressentir dels abusos, tan deixat, tan… Com cada dia, en havent començat el ritual, es transporta a un indret que ell mateix elegeix. Allò important és que tinga una certa altura per poder explotar tota l’adrenalina que té al cos. S’ha imaginat dalt del Micalet, dalt de l’Empire State, fins i tot al terrat de casa seua. I l’escena sempre ha sigut la mateixa: ell, a escassos centímetres de l’abisme, mentre a sota una multitud de gent s’exclama pel que sembla que farà. Hi ha qui li diu que no, que no és la solució a res, que a la vida cal ser forts i lluitar, i totes aquestes frases que les psicòlogues fan escriure en majúscules en un full, amb tot de colors, amb subratllat, com si així hom es mentalitzara millor. I etcètera. Altres, però, es mostren desitjosos que es llance, que s’estavelle el cap contra terra i els esquitxe a tots de sang. Diuen que aquests darrers, després, ja en casa, es llepen fins a l’última gota del líquid vermell. Diuen, és clar. Aleshores, avança una passa i fum!, cau al buit. Sent crits esgarrifosos i més d’una rialleta sense rostre. No els pot endevinar, els rostres; són borrosos i només intueix que estan allà. Dels que coneix, qui desitjaria aquell final per a ell? Però, a un pam del sòl, sempre es desperta, xop de suor, excitat, sabedor que controla aquella situació i que els fillsdelagranputa que el volien veure mort no guanyaran. Ara, després de tanta pràctica, ja domina aquella sensació: sap quin és el moment just en què s’ha de despertar. Li agrada controlar quan ha d’abandonar el món oníric; al principi de començar a viure aquests esdeveiments, ho parlava amb alguns companys que li explicaven que a ells també els passava allò de creure que queien i, en l’últim instant, despertar-se, però no decidien quan era el final del somni. Ell sí; ell, gat vell, ja ho maneja com més li ve de gust.
Aquell dia, no sap si pel viatge que realitzarà l’endemà, s’imagina pujant a corre-cuita per les escales del vell edifici emblemàtic. El somni és una mica més llarg: parteix amb el Seat blau des de casa seua, a mitja hora llarga de l’edifici emblemàtic, no sap ben bé per què, acompanyat per la C. i dos companys més. Ella el mira preocupada, no li agrada la carussa que fa, com si, paradoxalment, no haguera dormit gens. Ell no aparta la mirada del davant, capficat com està a arribar-hi i posar en marxa la seua actuació. Els companys, des de darrere, li exclamen, primer entre rialles -unes rialles que, per cert, li resulten familiars-, després seriosament, que no cal córrer tant. A aquestes hores -han eixit matí per no agafar tot el sol-, no hi ha gairebé cap mostra de vida humana per allí, encara que la sinyo Maria i la sinyo Pepa ja caminen amb les barres del pa de la jornada. A la fi, a l’esquerra, l’entrada. I, com un gos quan troba l’amo, ix esperitat cap a l’edifici emblemàtic. Se sent valent, se sent amb energia, amb ganes de menjar-se el món, i observa que, al cap d’una estona, ha perdut la resta d’amics, que s’han quedat fent fotografies o parlant amb els guies. Millor: així es pot preparar sense impediments. Quan arriba dalt de tot, s’atura, agafa tot l’aire que els pulmons són capaços d’albergar i espera que els altres siguen amb ell. Sap que l’intentaran aturar, que li diran que què fa, que ni se li ocórrega, que per res del món es tire al buit. Ho sap perquè a cada somni li ho demanen. Però ell no en fa cas; ell ja no segueix cap ordre ni cap regla del joc de la societat. Ell mana del seu propi món. Li ve al cap aquella frase de Mandela: “Sóc l’amo del meu destí, sóc el capità de la meua ànima”. Sí, és l’amo i el capità del món sencer! I passa el que sap que ha de passar: quan és a la vora del terrat, gairebé tots es queden bocabadats, com si el rellotge donara una treva a la humanitat. Per què ho vol fer? Què li ha passat, per què ha canviat tant? Li murmuren -aquesta volta no criden ni exclamen- que per favor no ho faça, que és massa jove per a acabar, que li queda molt de camí per recórrer. Però ell riu, riu fort, tan fort que espanta dos ocellets. Aquest riure és diferent al riure d’altres voltes; és molt real, massa. Quan és a escassos centímetres de l’abisme, els mira un a un. Va bé: de nou, els intueix; els rostres s’han convertit en rostres confusos. Ja no reconeix els dos companys que anaven amb ell i la C. al cotxe. Però, ara que ho rumia, no sembla que la C. siga allí. Tant se val, menys li costarà. Finalment, avança el peu dret i, fum!, es llança, amb la sensació que una volta més deixarà els morbosos amb les ganes de soterrar-lo. Mentre cau, tot va bé, tot va com sempre. Sempre va bé, molt bé. La força gravitatòria, la velocitat a què cau, no li impedeix mostrar una ganyota de victòria, però, a poc a poc, empal·lideix. I tot perquè, a escassos metres del sòl, ha vist com la C. -sap que és la C. perquè reconeixeria a quilòmetres aquells grandíssims ulls i aquells carnosos llavis- es posava les mans als ulls, plorava i cridava paraules incomprensibles per a intentar evitar l’inevitable.