Blocs de VilaWeb

Amb la victòria de La Roja, els pobles i els carrers aparquen les identitats i mostren el seu nacionalisme espanyol, la qual cosa és molt respectable. No sé on, algú deia que hom també estaria orgullós si la seua selecció guanyara una Eurocopa. Igualment, respecte a tots aquells seguidors de futbol que no senten que eixa selecció siga la seua i critiquen els qui celebraven el triomf, mentre que mils i mils de zones verdes es cremaven, m’agradaria recordar-los què haguera passat si el Barça, el València o qualsevol dels altres equips hagueren guanyat una Champions o quelcom d’igual d’importància i hi haguera hagut algun incendi: ho haurien celebrat? Perdoneu-me l’escepticisme, però, pels amics i coneguts que em toquen de més a prop, sé segur que sí. Jo, i per si a algú se li ocorre que no complisc amb el que dic, sóc barcelonista, sóc culé, crec que com allò que deia Joan Gaspar, que m’agrada el Futbol Club Barcelona, i no el futbol, potser per la meua pèssima habilitat amb el baló als peus. Aquest any, l’equip de Guardiola va guanyar les dues supercopes, el Mundial de Clubs i la Copa del Rei, i, com que la feina m’atabalava, no ho vaig poder celebrar. Tal volta, si fóra de Barcelona i haguera estat prop de Canaletes, sí que hi haguera anat, però allò del pa i del circ amb que ens tenen adormit ni em lleva la son ni m’evita que a l’endemà tinga que sembrar-me el futur. Tampoc vaig festejar el triomf de la selecció, i no perquè siga poc patriòtic (la pàtria que m’obliga a estimar-la, no la veia representada enlloc), sinó perquè al cap d’unes poques hores tenia un examen. I a mi, ni Iniesta, ni Xavi, ni Cesc, ni Ramos, ni Casillas, ni altres noms, m’asseguren l’aprovat.

Però ho repetisc: no critique (ni tinc el perquè) aquells que, durant unes hores, es van oblidar de les penes de la crisi i van decidir somriure. No veig el triomf com a meu, però tampoc la victòria de la lliga per part del Madrid la veia com a meua i sé que són motius per a celebrar. La culpa ací, i no ho oblidem, és d’aquests polítics que ens governen. Un aficionat de futbol no cobra per donar-nos solucions i respostes; un polític ens furta i, a sobre, no hi aporta altres punts de vista per eixir del merder on ens han clavat. Eixa és la diferència. No ens hem de quedar en què tots aquells que s’alegraven d’una victòria futbolística no ajudaven en els incendis; la qüestió és que ni Rajoy, ni Fabra, ni Rita, estaven en els seus llocs. Uns en Ucraïna, altres, vés a saber, però ells en són els responsables. Perquè, com ja he dit, allò del panem et circenses no ve d’ara de la selecció: si tots els que celebrem que algun equip intentarem millorar el món, en primer lloc, no hi hauria ni bipartidisme. Així que el tema és un altre.

Però no he escrit aquest apunt demanant tolerància per a un bàndol i un altre. El fet és que, com havia comentat al principi, els carrers dels pobles s’han omplit de banderes d’Espanya, la qual cosa és totalment respectable. El que ja no veig tan respectable -i perdoneu-me, de nou, la meua falta de respecte- és aquelles “banderas del pollo”, que afirmava el popular basc Basagoiti. Estan totalment fora de lloc, però, al meu poble, n’he vist una en un balcó, imperant, imperial, amb aquella àguila que et mira en cara d’odi, que amaga un passat obscur i ple de sofriments, de tortures, de misèria, de por i de fam. On estan els defensors d’Esperanza Aguirre demanant que la lleven, que és una falta d’educació, una falta de tacte pels que van sofrir en el passat? On està la polícia o qui siga el responsable de mantenir l’ordre públic?

Torne a dir que el fet que la gent penge banderes pel triomf és molt i molt respectable, però, banderes que recorden la nit dels temps? Tanmateix, crec que el fet de reivindicar els “símbolos nacionales” -tant la franquista com la constitucional- amaga un xicotet sentiment d’inferioritat. Vos imagineu els carrers d’un poble de França plens de banderes de llibertat, igualtat i fraternitat? La contradicció, la veig en què, segons la seua concepció d’estat i nació, quina necessitat tenen de reivindicar l’espanyolisme dins del que ells consideren Espanya? Quina necessitat té un espanyol de sentir-se espanyol dins d’Espanya? Jo, que em sent valencià, no pose cap senyera. I, si la posara, és per allò de “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, però, evidentment, això té de rerefons la circumstància que nosaltres som els oprimits. Ens veuen com els opressors i trauen les garres davant d’una suposada por? No, no em quadra.

M’han comentat que a Sardenya hi havia balcons amb la bandera d’Itàlia. I, novament, em sembla d’allò més respectable; ara bé, observem també la qüestió d’identitats d’aquella illa veïna, gairebé germana nostra. Els sards -i ho dic perquè, quan hi vaig ser, vaig vore lemes de l’estil “Un popolo, una nazione, una lingua” o “Una lingua, un popolo”, que em van fer sentir com a casa- se senten sards, no italians. Per això, els que es denominen italians, com si es trobaren fora de casa, recorden les seues arrels. Si voleu fer el símil vosaltres mateixos…

Bé, no sé si haurà quedat clar el meu missatge, el que sí que estaria bé -no per  mi; a mi, personalment, no em molesta cap bandera. El Roc Casagran i l’Oleguer Presas a Camí d’Ítaca expliquen que les banderes només serveixen per cobrir-se del fred- és que es tinguera en consideració, i, si calguera, que ho feren les autoritats, que la tolerància, el respecte i l’educació, és el primer que hauria de regnar. La caverna cromanyona es va quedant menuda i, teòricament, no ens diem homo sapiens de bades.