Blocs de VilaWeb

Sé que vaig dir que posaria una mena de segona part, però he pensat posar directament el mini-estudi (“mini” ja què està escrit perquè l’exposició dure 10 minuts). Sé, també, que l’etiqueta d'”estudi” només hi és per anomenar-ho d’alguna manera. Però ja dic, que el temps estiga tan limitat…

El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda

El carrer de les Camèlies és una obra de postguerra, publicada el maig de 1966 i escrita per la novel·lista catalana –la més llegida i traduïda de la literatura catalana– Mercè Rodoreda. Sempre s’associa el nom d’aquesta escriptora amb la seua opera prima, La plaça del Diamant, però no hem d’oblidar que també en té d’altres d’igual qualitat o, potser, millors.

Com he de destacar alguna cosa de la novel·la, evidentment parlaré del personatge femení, de la seua protagonista: la Cecília Ce. A més, també té molta importància l’abundant simbolisme de les flors, els vestits o els espais. Cecília Ce és abandonada quan és menuda al peu d’un reixat. Ja des del primer moment veiem la relació que, imprescindiblement, hi ha entre el personatge principal i les flors, o en una visió més general, amb la vegetació. El mateix dia de la seua troballa passa un fet màgic i inimaginable: d’un cactus que tots donaven per mort naix una flor molt bonica. Aquest esdeveniment es repetirà cada any, però durarà breument. A trets majors, podríem considerar aquest el dia del naixement de la Cecília, ja que no se sap d’on prové. Trobem la primera relació flor-vida.

D’altra banda, en contraposició a aquesta aparició “agradable”, hi ha una imatge que predirà el futur negatiu i dolorós que li espera a la protagonista: un gos està prop d’ella quan el vigilant la troba. Segons Goethe, i en paraules de Carme Arnau, aquest representa la mort. La veritat és que Cecília no mor, però motius no li’n falten.

Sense identitat, sense arrels, sense cognoms, de joveneta surt de casa per a anar a buscar el seu pare. A més, per aquests motius, mai encaixarà socialment enlloc. Quan viu amb els pares adoptius, ja sent una necessitat d’alliberar-se i eixir de casa, però el senyor Jaume i la senyora Magdalena no li ho permetran. Finalment, com hem dit abans, se n’escaparà amb l’Eusebi i anirà a unes barraques. Tampoc acabarà d’adaptar-se i s’hi sentirà incòmoda, ja que tampoc pertany a la classe social dels “xarnegos” com ella anomena. Després, viurà tres dies reclosa amb un mariner mallorquí, però no podrà suportar-ho més i també l’abandonarà.

Fins ací, en termes generals, podríem dir que arriba la vida innocent i sense gaire problemes de la protagonista. Sent eixa necessitat d’estar en contacte amb el carrer, d’alliberar-se d’ella mateixa, perquè té vergonya de ser una inadaptada, per definir-ho d’alguna manera. És per això que decideix fer senyors o, dit amb unes altres paraules, fer-se prostituta. Però, serà a partir d’anar-se’n a viure amb el Marc quan començaran les dissorts.

Allí comença a sentir-se angoixada i assetjada, sobretot quan veu que la senyora Constància li fa la guitza amb l’estoreta de l’entrada i el veí sastre l’observa cada dos per tres. No obstant això, el punt àlgid del sofriment esdevé quan Eladi se l’emporta al seu pis i li dóna conyac perquè no sàpia què fa. Durant un mes tindrà somnis que confon amb fets reals, possiblement produïts per les consumicions alcohòliques. En aquests, hi haurà tres homes que la violaran. No sabrem mai qui són eixos personatges ni si era un somni o realitat; el que és cert és que Cecília queda embarassada i abandonada –de nou– al carrer. Serà acollida per una clínica i ajudada econòmicament i socialment per Esteve, a qui compara amb un àngel.

Aquest podria ser el seu renaixement, l’assolició de maduresa després d’haver sofrit tant. Ho demostra el fet que és mira a l’espill i ens transmet eixa força vital, eixes ganes de viure. Ara té diners i una casa pròpia. És la primera vegada en tota la novel·la que pot no dependre de ningú, que té alguna cosa pròpia, però seguirà buscant senyors.

Al meu parer, i també analitzat i estudiat per Carme Arnau, aquesta nova recerca de senyors és conseqüència de la soledat que sent constantment; pot estar bé de salut, pot estar bé econòmicament, però mai deixarà de sentir-se sola ni marginada. D’ací a que en alguna ocasió diga que vol estar malalta, perquè recorda que de menuda la gent anava a veure-la. Ara bé, ja no sent eixa vergonya d’estar desencaixada en els llocs, encara que, quan arriba al Liceu gràcies al Marc, veu que no pot estar-hi, que necessita respirar i que el seu lloc és el carrer.

La visita a casa del vigilant que la va trobar tanca l’obra, ja que li explica algunes coses del seu passat i de la seua infantesa (que el nom va ser cosa d’ell, que els seus pares adoptius no hagueren hagut de ser els que va tenir, sinó la senyora Rius i el marits…). Cecília té en ment, ara, una infantesa agradable, bonica, on s’acaba de retrobar del tot amb ella mateixa. Si al llarg de tota la novel·la havíem vist riure la protagonista amb un sabor agredolç per tots els esdeveniments, en aquest darrer capítol la podem veure somrient plena d’alegria, per haver fet uns descobriments que no sabia. La figura del vigilant té més importància de la que aparenta. Aquest no la va parir ni la va portar al món físicament. En canvi, sí que és aquest el que li dóna un nom i la porta a la casa on iniciarà la seua aventura. Ara bé, la resta de la història ja depén dels seus actes, no de ningú més.

Els objectius de Cecília Ce, en resum, són dos: el viatge iniciat (d’ací el nom de novel·la iniciàtica) per a buscar el seu pare i, inconscientment, paréixer-se a la Maria-Cinta, model a seguir des que és xicoteta. Si recordem, de menuda és queda bocabadada quan veu el luxe que rodeja la cosina dels seus pares adoptius: joies, un cotxe bonic, riquesa, les visites al Liceu… Açò intentarà aconseguir-ho durant tota la vida, per això vol comprar-se vestits i, en el moment del seu reviscolament (quan ix de la clínica), es tornarà a posar el collar de brillants que li va regalar. Ara bé, quan siga convidada al Liceu i estiga bona estona veient l’actuació, notarà que allí s’asfíxia i que el seu vertader lloc és el carrer.

Si ens atenem a aquesta última explicació, podrem entendre millor el títol, el qual és més simbòlic del que pensem. El carrer de les Camèlies no és només el lloc de partida de la protagonista, ni el lloc on la troben. És, a més d’això, el resum de la vida de Cecília, lligada al carrer i a les flors, perquè, com hem esmentat amb anterioritat, tot té un per què en les obres rodoredianes. També és, d’una manera molt allunyada, el final de la novel·la, perquè el vigilant, fent-li memòria de la seua infantesa, la retorna a aquest indret.

Al principi, he esmentat la primera relació flor-vida que apareix al llibre, però hi ha d’altres, com quan es troba amb els til·lers i la tranquilitat que semblen transmetre-li a la protagonista. Hem de recordar que, quan de menuda està malalta, li donen til·la. Ja coneixem el sentiment de soledat i marginació que sent Cecília constantment, per la qual cosa, recordar l’olor a til·la la fa sentir-se bé, ja que, d’una manera inconscient (no s’explicita), retorna a aquella casa que la va acollir sent un nadó.

Caldria destacar, com parlem de la personalitat femenina, la descripció d’altres personatges femenins. Aquests, que també són més abundants que els masculins, estan molt més aprofundits físicament i psicològica, encara que ningun d’ells té una vida fàcil i agradable. Maria-Cinta, model a seguir per la protagonista, acaba morta sola a l’hospital com a conseqüència de la guerra. Paulina, primer serà minyona i, després, una “entretinguda”.

Com a curiositat, podem veure com Rodoreda introdueix el complex d’Èdip en l’obra. La Cecília sent un gran afecte i, m’atreviria a dir que amor, pel senyor Jaume, el seu pare adoptiu. Accepta tot el que fa i l’acompanya freqüentment a la torratxa. Per un altre costat, sent rebuig i, gairebé, odi cap a la senyora Magdalena.

Finalment, parlarem una mica de l’estil. El carrer de les Camèlies està escrit en primera persona, on la protagonista narra el fets autobiogràfics com ella els comprén. Seria allò que en diuen “realisme subjectiu”. Açò porta a que no apleguem a comprendre molts interrogants, puix que veiem el que passa amb els ulls de la Cecília, no d’un narrador omniscient. És per aquesta raó per la qual no sabem si de veritat arriba a la follia quan és violada, encara que ens ho puga paréixer. No diu “estic boja”, sinó que descriu com se sent, que no dorm, que té els ulls tristos, etc.

En conclusió, aquesta és una novel·la de recerca vital, on la protagonista realitza un viatge amb molts paranys i desgràcies, a través dels quals va creixent i madurant, fins que aplega a casa de l’home que la va trobar. Mai s’havia sentit bé en cap lloc; sempre hi estava incòmoda i tenia ganes de caminar, de passejar, d’estar-se al carrer. Podria acabar afirmant, en el mateix llenguatge rodoredià, que l’ocell que va volar del carrer de les Camèlies per buscar el seu pare, acaba en la gàbia adequada.