Blocs de VilaWeb

L’exposició s’ha portat a terme d’11 a 12. Estava feta per a ser explicada durant un poc més de deu minuts, però la professora m’ha donat pressa i he hagut d’anar a corre-cuita, per la qual cosa en alguna frase l’elocució no és que haja sigut d’allò més correcta. De totes maneres, m’he quedat en un bon sabor de boca, no perquè haja sigut bona o dolenta, sinó perquè era del senyor Joan Fuster i Ortells, un dels nostres pares.

De la resta del dia, demà en parlaré més detingudament, ja que requereix moltes lletres i mots. Només avançaré que l’homenatge a l’Ovidi ha estat, simplement, extraordinari.

No sé pujar powerpoints a Internet, així és que deixe el mini-estudi…

Joan Fuster i Ortells (1922-1992) va ser un advocat, un historiador, un lector fugaç i un escriptor audaç, que va destacar en el camp de l’assaig. I dins d’aquesta parcel·la literària, en l’aforisme. En les seues pròpies paraules, els aforismes són “papers –paperets–, minses escorrialles o notes marginals a d’altres escrits més extensos. Són observacions, reflexions i admonicions exposades en cru, sense premisses ni corol·laris que ajuden a demostrar-les o a justificar-les; són clausules redones, llampants, frases aïllades que poden produir un efecte no sempre previst: unes vegades obvietat pura i simple; d’altres, impertinència procaç. Totes dues, en part, deliberades.”

Consells, proverbis i insolències (1968) és un recull d’aforismes conformat per dues parts: la primera, “Judicis Finals”, amb una estructura significativa: una obertura, quatre capítols temàtics i una conclusió; i la segona, “Proposicions deshonestes”, que en té sis, de seccions temàtiques, una de les quals plena de consells.

Però, com molt bé diu Vicent Salvador, hi ha dos tipus de consells: els de recepta i els de fons. Fuster segueix aquests últims, els quals no són ordres, sinó consells en el sentit estricte de la paraula. Ara bé, per a saber donar-ne cal tenir una certa autoritat, que només es pot aconseguir després d’haver llegit molt, moltíssim. I Fuster ho va fer.

En primer lloc, tractarem la temàtica dels aforismes. L’índex del llibre ens dóna moltes –massa diria jo– temàtiques. Per això, des de la més absoluta modèstia, en faré una una mica més senzilla i sintètica. Els classificaré en cinc grans grups: Filosofia, Crítica, Art, Consells i Polítics. Aquest últim bloc serà, lògicament, el més ampli.

Dins del primer, el de la Filosofia, trobarem uns subgrups clarament diferenciats: a) Contra la Filosofia i la Metafísica (“Per això crec que no hi ha una diferència massa essencial, a efectes del consumidor, entre la filosofia i el conyac o la morfina”), b) Dialèctica, com a mitjà per a arribar al saber (“Reflexionar –sembla que la mateixa paraula ho diga– és tant com reflectir. O com reflectir-se?), o c) Escepticisme (“Negueu-vos a tot allò que, per principi, es defineix com a inefable, o misteriós, o merament esotèric. De nit, totes les vaques són negres”).

Pel que fa a l’apartat de la Crítica, n’observem bastants, i tots aquells tractats amb la ironia fusteriana que després tractarem. A més, el mateix escriptor ja diu en alguna ocasió que escriure és parlar contra algú. Així doncs, no és gens estrany que ens trobem alguns com “ (Frase dita per Leibniz, metafísic) Ni jo tampoc –i vostés dispensen.”, “Eugeni d’Ors? Sí, home! Aquell ancià intel·lectual francés de dreta!” O “Llegir Kafka és una masturbació sense plaer”.

El tercer grup esmentat, l’Art, ve a ser una mescla entre admiració cap a escriptors, músics o pintors, i aforismes que parlen d’algun tema artístic: “Joan Miró té un no sé què d’Esperit Sant. (O: Si l’Esperit Sant pintava, ho faria com Joan Miró)” o “Els llibres no supleixen la vida, però la vida no supleix els llibres”.

Al grup de Consells, inclourem aquells que ho són en el sentit estricte. Si ens hi fixem, són consells introduïts per imperatius o perífrasis d’obligació, però que no ens obliguen, sinó que ens recomanen fer allò que indiquen. A més, alguns es tanquen amb l’expressió “dic jo”, “pense jo” o “diuen”, és a dir, sense assegurar plenament el contingut. Per exemple: “Cal saber arribar a temps a tot: a l’amor, a l’èxit, a la desgràcia, a la mort. Una precipitació o un retard insignificants poden frustrar-vos en el profit”, “Us acusen? No en feu cas. De segur que és en nom de normes o de mites de què, tàcitament o expressa, ja havíeu abjurat” o “Diu Mauriac que el fi de la literatura novel·lada és <>. De l’home que l’escriu, en tot cas –pense jo.”

I, finalment, el bloc dels aforismes polítics, on clarament deixa veure les seues idees i ideologies: “El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar” o “Tal com estan les coses, ser català, avui dia, no passa de ser una simple hipòtesi”.

També hi hauria alguns aforismes a part, però si els haguérem d’ordenar tots, faríem una llista semblant a la que hi ha en el llibre.

A continuació parlarem de l’estil fusterià. Aquest conté sarcasme (“M’acuseu de sarcàstic. I per què no ho hauria de ser? Si amb prou feines arribe a tolerar-me a mi mateix!); ironia (“Contra el bé i contra el mal –contra les pretensions de l’ún i de l’altre– només tenim una defensa: la ironia”); interrogacions retòriques (“I qui sap si, després de tot, el destí de Romeu no era de ser cornut?”); citacions i matisacions personals (l’aforisme anterior contra Leibniz); els jocs de paraules (Poe –ho deia ell mateix– era artificial per naturalesa. La majoria de nosaltres, pobres!, intentem ser, o aparéixer, naturals a força d’artifici”); les converses extretes d’altres textos o personals; i tot una sèrie de recursos tipogràfics, on hi destaquem la cursiva, les cometes o els matisos, amb els quals emfasitza o li lleva força significativa a la paraula o expressió destacada (“Fins a quin punt tenen dret, els altres, a la meua sinceritat?”).

Tots aquestos recursos, els quals no tothom ha sabut utilitzar en el moment que els pertocava, més el contingut ajuden a la sentenciositat de les expressions lapidàries que van ser escrites gràcies a la influència d’un calendari eclesiàstic que tenia l’escriptor de menut. El seduïen i li van despertar la vocació.

D’altra banda, haurem de recordar que a Joan Fuster se l’ha considerat anacrònic, ja que feia un assaig més pròxim al dels clàssics (Montaigne) que no pas als de la seua època, malgrat tenir entre els seus referents el mateix Josep Pla. És un assaig –o aforismes, posats a que estem tractant-los– sense la càrrega retòrica pròpia del seu temps. Utilitza en cada moment l’adjectiu, el substantiu, el verb o l’adverbi adequats per a expressar el que pensa. Tot té un per què en la seua obra, i res pretén aproximar-se a la senzilla estètica i retòrica. És, en aquest sentit, el que molts estudiosos de l’escriptor de la Ribera, com l’abans esmentat Vicent Salvador o Francesc Pérez i Moragón, han definit com a laconisme dialèctic. Laconisme, perquè s’expressa breument i concisa, amb les paraules justes i, alhora, enginyosament; i dialèctic, perquè ell mateix dialoga interiorment, oposant i complementant arguments, per a arribar a una determinada conclusió.

I hem dit amb les paraules justes i enginyoses. No es pot llegir Fuster sense tenir un diccionari a prop, per allò que hem dit que tot val i conta. La veritat és que per a aprendre lèxic i mots enrevessats, va bé fullejar les pàgines de l’escriptor de Nosaltres, els valencians. No obstant això, aquest aprenentatge morfològic seria més bé una cosa secundària. Allò realment important és la cultura i la intel·lectualitat que destil·len les seues oracions. És per això que, també de gran ajuda, convindria una enciclopèdia al costat per tal d’entendre si un era de dretes i l’altre d’esquerres, si un era metafísic i l’altre humanista… És el que té la ironia: si no s’entén, pot crear errades de magnituds insospitades.

Per a finalitzar, parlaré dels quatre aforismes que més m’han agradat, encara que la tria és molt difícil:

– Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”. Aquest és una adaptació de la frase que escrigué Protàgores, filòsof grec, i que era pròpia del pensament antropocentrista (“L’home és la mesura de totes les coses”).

– MODÈSTIA D’AUTOR. -Els aforismes -els meus com els de tothom- són sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també.

En aquest hi veiem clarament la paradoxa, és a dir, un sense-sentit aparent que, quan és analitzat, acaba sent raonable.

– M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.

Si som odiats, no canviem la nostra forma de ser, perquè ens odien i prou. En canvi, si som nosaltres els que odiem, actuarem de diferent manera a com ho féiem abans.

–    Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat.

Moltes vegades ens callem les coses per educació, àdhuc, quan ens fan alguna cosa dolenta. El que Fuster vol dir és que no ens ho callem quan creiem que tenim el dret de parlar. De vegades, dir un “no” implica no tornar a agenollar-se davant ningú.

Bé, fins ací la meua exposició. Si algun dia llegiu els aforismes, i creieu que no sabeu què volen dir, no vos poseu nerviosos. El mateix Fuster vos disculpa i afirma que podeu inventar-vos una interpretació benèvola. Perquè recordeu: “Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagés. La seua professió, en canvi, era de ser Joan Fuster.”. Era únic!

Moltes gràcies per la vostra atenció, i espere no haver-vos provocat massa badalls!