El bloc d'Andreu Mas

Xavier García Albiol és el benjamí dels polítics de primera línia que seuen a les cadires de la sala de plens. Va néixer al badaloní barri de Morera el 1967. De ben petit, diuen els seus biògrafs oficials, va demostrar un cert gust pels esports, preferentment els de pilota. De tocar-la la toca, malgrat les seves intervencions no exemptes de certa excentricitat al llarg d?aquests anys. Ell ha portat a l?extrem la màxima: «que parlin de mi ni que sigui malament». Els especialistes en màrqueting, els bons, li dirien que només val la pena sortir als papers quan, de tu, en parlen bé.

En Xavi va arribar el 1990 a un partit que ja no era partit, que estava exiliat de la carpa municipal. El nou líder dels conservadors va situar el partit al petit univers municipal en dos dies. El 1991 es convertia en el primer regidor el PP. Els seus companys de consistori, aleshores ja gats vells en això de la política, el ridiculitzaven, però el cert és que amb 24 anys i una altura física considerable, en Xavier García es va fer escoltar. De bon principi aquell jove, que amb només sis anys va firmar una carta que diuen va enviar a l?Ajuntament per veure si li arreglaven un parc on jugar a pilota, va tenir clar que si volia sobreviure a la jungla havia de fer-se notar. No n?hi havia prou en treure el cap a totes les fotografies ?la seva altura era un punt a  favor-, havia de fer alguna cosa més. Li agradava provocar en el ple els seus contrincants, però el dia que la va fer més grossa va ser quan va equiparar els homosexuals amb mascotes. Aquella provocació va fer sortir de l?armari un regidor i a ell el va projectar a l?estrellat mediàtic català. Aviat va trobar gust al protagonisme, convençut que la pedra filosofal del creixement pepero a Badalona era aquest gust per la parafernàlia verbal. I li ha sortit bé. El partit ha crescut elecció rere elecció i aquest exjugador de la Penya i el Sant Josep ha anat fent punts a la casa mare fins convertir-se en el secretari d?organització a Catalunya del PPC. Sofert seguidor de l?Espanyol, com correspon, els nervis el van trair i va clavar un mastegot a un noi en plena manifestació que ha quedat immortalitzat per a la posteritat. Res sembla desmoralitzar-lo, però. S?ha tret els guants i ara li ha agafat gust a la cinematografia i ha aconseguit gravar un vídeo. Ell es conformarà amb rebre el premi del públic, malgrat que hagi rebut estopa de la crítica. El que compte és el final.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!