El bloc d'Andreu Mas

Torno a estar en actiu (a la xarxa, només). No he escrit a la bitàcola no pas per falta de temps sinó per falta de mitjans. Dilluns al vespre un tro descomunal seguit d’un llamp em va fregir el mòdem. He trigat 84 hores a saber-ho gràcies a la rapidesa de Telefònica. Com a mínim en tornar-me a connectar he rebut una agradable notícia: des que vaig emprendre aquesta aventura personal a la xarxa El bloc d’Andreu Mas ha rebut més de 35.000 visites. Gràcies a tots.

La meva primera setmana de vacances ha estat una mica caòtica. Dilluns al vespre queia el mòdem. Truco a Telefònica. M’atenen en castellà. Decideixo que recuperar l’ADSL és més important que els meus principis lingüístics i aplico la màxima de Marx (Groucho): aquests són els meus principis i si no us agraden en tinc uns altres. El primer que em diuen és que en tinc per a 72 hores. Cony! m’han fet el diagnòstic en tres segons: quina eficiència (i quina avaria!)! Descobreixo aviat que aquella és una resposta estàndard i que no tenen ni idea de quan tornaré a tenir servei. Per a la meva tranquil·litat em saben dir, l’endemà, que el problema no és meu que és de les instal·lacions del carrer. Respiro alleugerit. No m’ho facturaran. Santa ingenuïtat… Arriba el dimecres i em desplaço des de Girona a Badalona per resoldre quatre coses. Decideixo confiar en el transport públic tot i que amenaça tempesta. Ja no sé si sóc ingenu o directament gilipolles (em permetreu l’expressió). Arribo xop a l’estació -aquells núvols eren alguna cosa més que una amenaça-. Només em saben dir que hi ha hagut un daltabaix d’aigua a Barcelona i que de trens res de res. Al costat tinc un cartell de Renfe que diu que sempre et porta a l’hora a destinació. M’indigno. Em ve al cap aquella frase d’en Michael Keaton a The Paper: «Hay días que te levantas y sabes que va a ser una jodido día de mierda». Vaig a l’estació d’autobusos. Cua. Bitllet i cap a Barcelona. Per sort el metro funciona. Creuem els dits, sembla que és l’únic mitjà públic eficient d’aquest país. Arribo a Badalona, on les excavadores enderroquen els edificis amb façana a l’avinguda de Martí Pujol. Com a mínim hi ha algú que treballa. Vaig a recollir un cotxe que fa massa setmanes que he deixat al carrer. No arrenca. A partir d’aquí m’estalvio el serial. Massa llarg. La conclusió us dóna pistes: torno a Girona en tren (sí, sí, en tren!). Dijous: bones notícies, un missatge al mòbil diu que ja han arreglat l’avaria. El mòdem, digues-li tossut, continua sense funcionar. Truco. M’atenen en castellà. A la merda els principis, el mòdem i el país. Em demanen paciència i com a la pel·lícula de l’Eddie Murphy 48 hores més. Regategem. Ho deixen en 24. Vol dir que la tempesta no m’ha espatllat el mòdem? Seguretat a l’altra cantó de la línia: «El módem funciona perfectamente. Seguro. Esto es de la línia». Aquest matí han vingut a mirar-s’ho. El mòdem estava mort. 84 hores i un nou regalet a la factura i tot torna a la normalitat. Visca Catalunya!

Ja situat a la xarxa us haig de dir que aquest bloc ha aconseguit superar les 35.000 visites des que vaig començar la singladura el novembre de l’any passat. Va ser durant les eleccions municipals que el bloc va arribar a tenir més seguidors, amb puntes de 500 visites diàries. Fins avui he escrit 162 post i he recollit 260 comentaris. Els escrits amb més visites, més de 900 cadascun, són tots relatius a la formació badalonina del Partit de la Ciutadania, i el quart lloc del meu particular rànquing el té l’apunt sobre la plataforma Badalona 2011. Haig de destacar la bona acollida que ha tingut la represa dels ninots de la Casa de la Vila, que vam parir fa més de deu anys sobre el paper amb en Lluís Recasens. De nou, gràcies a tots els que llegiu aquesta bitàcola i als que l’enriquiu amb les vostres aportacions.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!