El bloc d'Andreu Mas
El clos de la Torre
La Maite, així és com la majoria li diuen, va néixer a Badalona el 1943. Els que la coneixen de fa més anys la recorden despatxant carn a la plaça o venent a la lampisteria del que durant anys va ser la seva parella, el llargerut Antoni Serra, conegut com l?home de l?escala, a la qual s?enfilava per penjar els primers cartells dels socialistes. Han passat anys i panys, i el que des de 1999 despatxa són els assumptes de la ciutat en companyia, entre altres, del seu excunyat, en Jordi Serra.
Maite Arqué i Ferrer és una candidata ?natural?. No pas perquè se li reconeguin virtuts ecologistes, sinó perquè es mostra tal com és. Li agrada fer manyacs, sense arribar, però, a l?extrem de l?exalcaldessa Manuela. La seva gran arma, reconeguda pels seus contrincants, és la seva facilitat per repartir petons i abraçades a dojo. Aquesta proximitat, tan llunyana de la fredor d?un altre ex, Joan Blanch, són el seu gran patrimoni electoral. No se li coneixen lligams familiars al partit de les famílies, però el seu nen mimat ha estat Eduard Tortajada. No retre obediència ni ser-ne objecte és el que li va permetre convertir-se en el relleu de Blanch en el pitjor moment de la història del PSC local, però les seves predileccions personals aquests darrers quatre anys li han passat una certa factura, malgrat la seva veterania. Pels passadissos municipals hi corre des de 1979, quan el seu aspecte era molt diferent del d?ara, i avui ja pot dir que és l?única supervivent d?una generació que s?ha extingit de la primera línia. Ser escollida alcaldessa el 1999 va ser com tornar a néixer, políticament parlant. Lluny queden els dies que participava en engegar l?escola Artur Martorell i la Taula de Sanitat.
Es presenta a les eleccions amb un eslògan que parla de persones, ella que sempre hi ha tractat. Va ser regidora de Serveis Personals, on va guanyar prestigi com a gestora i persona propera, i va presidir la mateixa àrea a la Diputació de Barcelona, d?on va importar un cert gust per la retòrica discursiva de paraules boniques però buides alhora.
Algun nen, darrerament, l?ha confós amb la seva àvia veient-la al cartell electoral i ella, com si fos una fada madrina de conte, promet fer realitat els desitjos que va dictar a Joan Soler i Amigó, qui fart de la poesia, va bescanviar la terra dels pensadors per una bona jubilació ja fa una temporada. Ella no defalleix, i malgrat qui també busca retirar-la, ella promet quatre anys i quatre més. Prometre no costa diners.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Andreu, sembla que tens una fixació pels llargaruts, evidentment és la més clara característica física que em distingeix, també podies dir barbut, porto barba des de 1968 o 69, no ho recordo amb exactitud.
Però dic que sembla que hi tinguis fixació perquè en el perfil del Garcia Albiol també destaques dues vegades la seva alçada.
Encara que tal com dius al perfil de la Maite, l’alcaldessa, la meva llargada no era prou per penjar cartells, ja que sempre necessitava l’escala per anar més amunt, ni ha proves gràfiques d’aquells anys d’escala, pancarta i cartells, ara ja les noves tecnologies, Internet, DVDs, TV ens han deixat fora de combat als antics escaldors de nit.
Bé, m’ha agradat que em recordessis, ens queden les historietes als antics “roquers”, però crec que com deia La Trinca, “soc llarg i prim i amb molta altura, per això em diuen llargarut, però tinc flexible la cintura i m’he ajupit si ha convingut.”
La meva pàgina web és:
http://personal.telefonica.terra.es/web/tonis/index.html
http://orio43bdn.blogspot.com/
Molts records.