Aquest és un article publicat al conjunt de les edicions d’El Punt el 14 d’agost a la secció d’opìnió De set en set. A partir de les males condicions laborals dels animadors que treballen als parcs temàtics faig una reflexió irònica sobre la violència implícita dels dibuixos de Disney.
No és fàcil ser un dibuix animat. Que els ho diguin
als animadors que a parcs com Eurodisney o el de la Warner es posen a
la pell de personatges com en Mickey o en Bugs Bunny. Els paguen 900
euros al mes per treballar quatre dies vuit hores diàries dins d’un
vestit on suporten temperatures de 40 graus. És clar, que pitjor és
suportar segons quina mainada. Els creadors de la ficció han acostumat
la canalla a un cert sadisme. Són generacions i generacions educades en
una violència sibil·lina que se’ns fa menys escandalosa que segons
quins episodis del manga de torn. Per això els pares riuen complaguts
quan els seus fills l’emprenen a puntades de peu i cops de puny amb els
pobres actors, sotmesos a la humiliació d’un sou indigne a canvi d’una
sauna diària per posar-se en la pell d’en Mickey. Ens han acostumat que
els personatges animats ho aguanten tot: explosions de la marca ACME,
cops de martell, atropellaments, allaus de roques i, pel que es veu,
explotació salarial i nens amb pares tan mal educats com ells mateixos.
No hi ha revolució possible ni pels animadors infantils d’aquests parcs
ni pels dibuixos del paper o del cel·luloide. Són part del show bussines,
una màquina que no atén a més raons que fer diners. Els grans parcs,
però, són deficitaris. Són cars de mantenir i, a més, els nens ja no
són innocents com abans. La màgia d’aquests dibuixos s’acaba tan aviat
com el sou dels que aguanten la xafogor sota el vellut.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!