El bloc d'Andreu Mas
El clos de la Torre
No m’agrada haver d’escriure obituaris. Malauradament, pel diari, n’he hagut d’escriure uns quants de persones que he tingut la sort de conèixer abans del seu traspàs. La majoria he pensat que s’han anat abans d’hora. És el cas de la Mari Carme Gil Bonet a qui s’ha emportat una malaltia d’aquelles que la gent gran, i la no tan gran, en diu lletja, per fer servir un eufemisme nostrat (com si hagués alguna malaltia que no en fos, de lletja). Serveixin aquestes línies i les que segueixen per testimoniar el meu adéu a la Carme.
Vaig conèixer la Carme cap a finals dels anys vuitanta. Hi vaig anar induït per la mare, perquè m’arregles el pentinat estil Breznev que m’havia fet el barber del pare, que s’havia quedat ancorat a l’època dels pentinats del Politburó. Em sentia una mica com un peix fora de l’aigua, enmig d’aquell ambient de dones, tot i que la Carme sempre es va esforçar perquè em sentis a gust. Amb el temps vaig aprendre que aquell era el millor ambient on es podia estar en aquestes circumstàncies per dos motius: perquè els massatges capilars són molt més edificants si te’ls fa un dona i perquè allà et podies assabentar d’un munt de xafarderies si sabies parar l’orella a segons quina clienta. Amb el pas dels anys, anar a ca la Carme, primer al local de les Galeries Victòria després al de Francesc Layret, s’havia convertit en una magnífica oportunitat per parlar amb ella de política, de la relació de la política i l’esport a Badalona i, finalment, per posar el termòmetre a l’emprenyament que duien a sobre els comerciants en la seva peculiar relació amb l’Ajuntament.
La seva tasca a la Federació de Comerç del Centre, com la d’alguns dels seus companys d’aquella època -sense voler desmerèixer la de l’equip actual-, va ser magnífica, malgrat els conflictes que els generava haver d’intentar imposar una política de modernor a una mentalitat massa ancorada en un passat que mai més tornarà. Els tòtems que marquen els límits de la zona comercial del Centre són la seva herència per a la ciutat; i el seu esforç va ser un exemple per a totes aquelles agrupacions de comerciants que posteriorment es van constituir o reviure a Badalona.
El temps i els meus canvis dins d’El Punt van fer que deixés d’anar al seu establiment, però ella va continuar sent cordial i amable com sempre quan coincidíem en un sopar d’empresaris o en algun acte social. La ciutat ha perdut unes mans extraordinàries -era una gran perruquera-, una bona persona i una treballadora nata. Una baixa d’aquelles que no ens hauríem de poder permetre. Badalona hauria de trobar una manera de recordar qui va portar el nom de la vila arreu on anava, quan feia desfilades en l’àmbit internacional o a casa nostra. Que no sigui un altre deute pendent amb una ciutadana il·lustre. Descansi en pau.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pues si ,Andreu, se nos ha ido una gran mujer, comprometida con la sociedad de nuestra ciudad, luchadora en reclamar los derechos de su gremio y de sus vecinos, trabajadora incansable , referente de Badalona en su nivel profesional y buena persona., llevamos mala racha, era joven y aun podia dar mucho de si, perdidas como esta nos hacen pensar que la vida es dura e injusta, porque a la Carmen, no le tocaba.
La Mª Carme era una gran persona, quant teniem 15 o 16 anys ella ja pentinava a casa seva era la seva passió, erem veïnes i jo era el seu conillet d’indies, fins que un dia vem començar a anar a concursos, ella s’emportava tots els premis , jo li feia de model, ens ho pasavem d’ello més bé. l’Adela la seva mare sempre em deia t’enrecordes Montse quant anavem als concursos, tinc totes les fotos guardades i encara les ensenyo a les clientes. la Carme amb la seva bossa em les tisores els rulos i els postissos, recordo que un dia em va fer un cabell de color esberginia, em feia uns moños i uns pentinats, que no els feia ningú en aquella época, tenia unes mans per tallar cabells extraordinaries, us asseguro que tothom la felicitava era la seva vida. Mª Carme sempre et recordaré per el dies i moments que vem passar juntes amb aquelles aventures de juventud.
Montse Francisco i Castella