L'Aleix a ca la Toca

Després de tants anys de parlar-ne, finalment
ha arribat la fi de l’acció armada a Euskal Herria. Per raons ben diferents,
gairebé tothom considera que aquesta és una bona notícia, que obre les portes a
una nova realitat i que les coses, a partir d’ara, seran diferents. I crec que
és ben cert. Aquest passat cap de setmana, com tantes altres vegades, he estat
a Euskal Herria, amb el desig de copsar sensacions noves, amb la perspectiva de
visualitzar signes de la nova situació, amb la il·lusió de notar l’entrada del
nou aire per aquesta porta que s’ha badat.

(Segueix)

Com tanta altra gent, sóc dels qui he viscut amb l’existència del conflicte armat basc ben present, ja sigui per la seva activitat, ja sigui per la voluntat de desvirtuar-lo per part del poder. Han estat anys de viure amb els ulls oberts, les orelles amatents, els sucs gàstrics destirotats en massa moments i el cor i la gola en un nus permanent. Palestina, el Kurdistan, Nicaragua, fins i tot Còrsega, estaven prou lluny. Però l’Estat espanyol i el francès, també ens “emparen” a naltros i ens han fet viure aquella realitat tan de prop que ha estat difícil desentendre’ns. Fins i tot se’ns ha creat aquesta mena de malaltia solidària etiquetada com a basquitis. I si hi afegim la tendència simplista –potser comprensible- dels bascos de posar-ho tot en el mateix sac, convertint els Països Catalans en camp de batalla, convindrem que el procés ens ha estat ben present.

Ara, amb l’anunci de l’ETA de deixar definitivament l’acció armada per a la qual va néixer, hem vist com la satisfacció va acompanyada d’un discurs oficial d’escepticisme, d’un fre que es vesteix de responsabilitat –aplicat per polítics, institucions, mitjans, tertulians…- amb la finalitat de minimitzar el fet i és que, malgrat tots els matisos que hom hi vulgui posar, el poder no ha fet més que fracassar. Ha fracassat en el seu intent –amb el pacte de la transició espanyola i la seva constitució i estatuts- d’aturar el conflicte nacional basc –que no armat- i avui, al seu davant i per iniciativa pròpia, 50 anys després, veu com darrera de la fi de l’ETA s’alça una proposta política democràtica avançada que ha donat ja un important avís amb Bildu i que no s’arrossega demanant clemència als botxins espanyols i francesos. Avui, malgrat la desinformació, l’agut escepticisme carregat de mentides i misèries intenta fer caure el pas històric donat i amplificat internacionalment en un terreny de mínims, en una rasa d’oblit, com les fosses de la memòria. Però aquests dies els esdeveniments anuncien altres possibilitats, mostren imaginació i energia i amenacen en fer sortir veritats amagades durant aquests anys de política i democràcia de baix nivell.

Els propers dies, setmanes, mesos, potser, seran determinants per veure com encaren els estats la nova situació. Potser s’endurirà la repressió, potser es mantindran les condicions il·legals de detenció, potser, com ha avisat el “demócrata” Rubalcaba, serà el moment de fer el que calgui per evitar els vots de l’independentisme d’esquerres basc, sense potser, seguirem sentit bestieses, barbaritats, ximpleries i excuses per no resoldre la situació i encarar una nova etapa, potser en veurem de ben negres, encara. Espanya i França –i el poder occidental- no estan per aventures que posin en qüestió el seu model corrupte, acabat, injust. I Euskal Herria empeny en una altra direcció. El pols, abans en el terreny de la violència, on els estats estan instal·lats eternament, ara passa a un altre nivell, on els contrincants no plantegen les mateixes propostes. La capacitat organitzativa, de compromís col·lectiu, serà clau. Per contra, la competència, trista, de partits per veure què se’n pot treure, en una lògica de mediocritat exemplificada pel paperot de l’actual Lendakari, Patxi López, voltant en tren pels Estats Units mentre a Euskal Herria s’escrivia una pàgina de la història, serà, ja és de fet, una nova mostra de fins on arriben les aspiracions d’aquests sectors. O el debat, no per minimitzat menys significatiu, de com quedaran els guardians de l’ordre -policies, segurates, empreses dedicades al control social…- després d’aquest ERO que ha aplicat l’ETA. Són situacions que marcaran el present i l’immediat futur, i que la nova majoria social construïda al voltant de Bildu i Amaiur, i a l’espera de la legalització de Sortu, ha de considerar per poder encarar amb garanties un futur que no pot dur a cap altre lloc que no sigui la independència d’Euskal Herria.

Dissabte, a Bilbo, es va viure una de les més grans mobilitzacions nacionals en força anys. Una manifestació carregada d’energia, de força. Era la primera mobilització de la nova era. D’una època que demanarà gran capacitat d’organització, d’enxarxar realitats i sensibilitats, de deixar la idea de l’empara externa i creure en les pròpies forces. Tot el que els estats i els seus polítics odien més. Bilbo era l’escenari d’una primera funció dels nous protagonistes, més diversos, més alegres, amb més capacitat constructiva. A Bilbo dissabte, diumenge a Altsasu, a Iruña el proper dissabte o novament a Bilbo el 7 de gener, amb les eleccions espanyoles pel mig, Euskal Herria ha d’escriure i explicar un nou guió, sense improvisacions i amb diversitat de plantejaments, sense proteccionismes i amb determinació. El camí està obert. El futur, aquest poble decidit i amb sentit de comunitat, l’espera bategant i amb ganes de dir-hi i fer-hi la seva.

I la nostra millor aportació, la nostra millor solidaritat des dels Països Catalans, seria començar a construir el nostre projecte, nacional i popular, i deixar d’escoltar els autonomistes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!