Clar, senzill, dur… lúcid i al bell mig de la realitat. Ho comparteixo al 100% i amb tu seguim i seguirem.
Catalunya independent i la resta dels Països Catalans
Quan Catalunya serà un estat independent (si per fi s’hi posa de debò i ho trau avant), estic convençut que la resta dels territoris catalans ens quedarem com un ou quan sua, o siga despagats. Abandonats. Estic convençut que en aquell moment Catalunya ens girarà l’esquena definitivament. Almenys el catalanisme oficial i majoritari, assenyadament catalunyès, que ocuparà el poder i decidirà quines “accions polítiques”. Perquè els fets d’ara indiquen quin serà el nostre futur. Els fets que haurien de definir i impulsar projectes en comú, i en el nostre cas haurien de configurar l’abast de la identitat nacional del projecte polític. Si no hi ha fets en un sentit és perquè no hi ha projecte polític en aqueix sentit.
(Continua)
Cada territori dels Països Catalans té el seu propi rellotge polític, això ho sabem perfectament, com també sabem que alguns possiblement acabaran aturant-se per falta de mans que li donen corda. Per això, qui primer puga, que se’n vaja. Però els fets, ja dic, són importants. I els fets expliquen allò que expliquen: que en el decurs d‘aquests quaranta anys que fa que va morir el dictador hauríem hagut d‘haver configurat, com a mínim, un espai comú de comunicació i un mercat cultural complet i consolidat, rendible, i tanmateix no ho hem fet ni de bon tros. Ben al contrari, hi hem reculat en afavorir la compartimentació tancada de l’espai comunicatiu, la fragmentació de la normativa de la llengua i el minifundisme del mercat cultural. La incontenible por de no irritar el poder espanyol (i el francès) ha impedit gestos i accions en favor nostre en tot aquest temps, autoamordassats per no ofendre els amos i els seus gossos lladradors dins d’aquesta España Una i d’aquesta França Gran. Aquesta por, aquesta extremada “prudència”, ens ha impedit de constituir-nos i de consolidar-nos ni que fóra com a mercat cultural complet, rendible.
Si tot això ha passat fins ara, durant tots aquests llargs quaranta anys, tan perduts, tan inútils per al nostre futur, per què hauríem de creure, gairebé ulls a cegues, que quan Catalunya serà un estat independent la seua actuació serà diferent? Estic convençut, doncs, que el catalanisme catalunyès triomfant se sentirà massa còmode exercint la seua flamant condició d’estat independent. Prou problemes tenim ara, diran, com per a embarcar-nos en utopies (“utopies prescindibles“, que diria aquell). I poruc com tantes voltes ha demostrat ser aquest catalanisme catalunyès, no gosarà ficar-se en un esbarzer anomenat Països Catalans. Que s’apanyen!, diran. Llavors serà quan tots els altres territoris quedarem, definitivament, a mercè dels mestres carnissers espanyols i francesos, que ens trinxaran com si fórem magre per a mandonguilles. I ho faran amb enrossinament, amb ràbia, amb ferotge intenció de resquit. Digueu-me ocell de mal averany: no us contradiré.
Article de Toni Cucarella al seu blog
També pot ser que tot plegat sigui cosa dels jueus [ai!, perdó: volia dir sionistes] infiltrats a les festes inquisitorials [ai!, perdó: volia dir altenatives].
Atentament
Sempre, des dels inicis de Catalunya el dia 9 d’octubre i el 31 de desembre hem estat fragmentats però coordinats des de les divisions administratives. Vos propose una rellegida dels textos de Pere Anguera. I vos propose que ens mirem a l’espill ara i ací. Mai, després del Compromís de Casp, hem estat tan coordinats a tots els estrats socials i n’hi hagut més fluidesa econòmica entre tots els territoris històrics. Com fem sempre en este puto país faré una “llisteta” dels nostre epígons: quan les illes queden en zona franquista, Francesc de B. Moll continuà el diccionari de mossén Alcover, Sanchis Guarner fou extraditat a Mallorca i treballaren junts per bastir tal magna obra. Si a les diverses zones de país no hem reeixit senzillament és perquè hem treball ineficaçment individualment i col·lectiva. La nostra generació és aquella que ha introduït la mobilitat massiva al llarg i ample d’arreu del país i internet en elsa darrers 20 anys ha estat la benzina que arrancava eixe motor ple de vasos comunicants. I començar a entrendre que s’ha d’amarar tot el teixit social d’eixa benzina.
Senzillament tindrem un estat polític més. Un nou estat que hem construït entre tots. Doncs els altres que en vénen ja, també.