Aquests dies s’ha generat un cert rebombori amb les jugades dutes a terme per CiU i ERC en la presentació de candidats a les eleccions al Parlament europeu. CiU, amb el nomenament de Ramon Tremosa, semblava haver donat un campanada i haver descol·locat ERC. ERC reacciona i acaba convencent l’Oriol Junqueras per liderar la llista a les europees. Es tracta, com és de domini públic, de dues imatges identificables amb això que s’ha anomenat sobiranisme, amb perfils més conservador i més progressista, respectivament, però ambdós amb coses a dir en aquest terreny. Fins aquí, una aposta que pot donar joc entre uns i altres, que alguns voldrien junts i altres ja veuen bé que vagin en opcions diferents mentre hi siguin els dos. Sembla com si apareguessin per canalitzar un sentiment decebut i exigent i es preveuen motivats per fer més agosarat el seu discurs. Sembla, també, que siguin els primers amb perfil sobiranista a desplaçar-se a Europa i per això cal pensar que tot pot canviar -diuen els respectius patrocinadors-.
Curiosament, ERC disposava d’un diputat, en Bernat Joan, clarament independentista i compromès amb la llengua i el conjunt de la nació i no és fins ara que sembla que sigui rellevant aquest fet. D’altra banda, el temps de Joan al Parlament europeu no ha representat un canvi en el procés nacional. Per tant, res ens pot assegurar que tot canviï amb aquests dos gallets.
I és que el problema no és tant el personatge com és i quines disponibilitats té, i quin projecte nacional pensem que pot ser útil, o en quin indret estàs ubicat del mapa del catalanisme polític. El tema a tractar és el del mateix ús del concepte sobiranista i la seva voluntat.
Que els senyors Tremosa i Junqueras són fàcilemnt identificables amb la idea marc, és evident. Que el primer forma part d’aquest catalanisme que diu que Catalunya abans que res, però que en els negocis sempre miren a les multinacionals i als jocs d’interessos internacionals, és clar. Que el segon és més preocupat per una reivindicació de Catalunya més transversal, més popular, també és clar. Ara bé, què podem esperar de la seva aventura al parlament europeu? Una feina del dia a dia i un testimoniatge. I no és poc. Però, en quin marc polític? En un marc nacional o en un marc regional? En un marc d’alliberament nacional o d’autonomies espanyoles? En un projecte de transformació dels valors dominants o en un joc d’equilibris pesant cap al manteniment de l’estat de coses, sobretot en un context de crisi?
Independentment del que vulguin cadascun d’ells, el context és regional, d’autonomies espanyoles i de manteniment dels valors dominants. I això no es pot resoldre amb “sobiranistes” al Parlament europeu, sinó amb polítiques nacionals, d’alliberament i de trasformació. I això, encara que a molts els torni a saber greu, no en tenim en marxa en aquests moments. Ni CiU, ni ERC/PV, ni el BNV, ni el PSM, ni… plantegen res al marge del que hi ha, per la qual cosa, el sobiranisme dels Tremosa i Junqueras estarà al servei de les autonomies, etcètera, estarà al servei d’una Espanya potser més tolerant, però Espanya. Aquesta és l’opció política amb què treballen els partits abans esmentats. O sigui que podem portar amb aires de patriotisme ambdós senyors a les europes, però aquí la política continua, i continuarà, igual. Només es veurà mínimament animada per la gran moguda de CiU per afeblir ERC a través de la seva Casa Gran del Catalanisme, motiu de fons per a qualsevol proposta de catalanisme agosarat dels deixebles del Mas i companyia.
Per tant, en aquestes eleccions al Parlament europeu es podran votar persones amb etiqueta de sobiranistes, llàstima que d’opció política de veres sobiranista, de veres independentista, i compromesa i assentada en tot l’àmbit nacional no en tindrem cap.