Sí, indubtablement, els darrers esdeveniments a Grècia i Itàlia, confirmen la mort de la democràcia. És ben curiós i significatiu que siguin dos estats mediterranis, dos estats amb bases civilitzatòries sobre les quals s’ha bastit el discurs democràtic vigent al món ric.
De fet, ja fa molts anys que veiem com la democràcia representativa partidista cada cop s’ha mostrat menys democràcia i més restrictiva, més fonamentada en el manteniment de l’estatus de dominació del poder econòmic sobre les classes populars, sobre la societat, però amb una via d’integració social com era el fet que marcava la diferència entre els habitants del primer món -el beneficiat per la democràcia!- i els pobres de la resta, allò del 20% dominant sobre un 80% sotmès i expoliat. Avui, la corrupció, el consumisme salvatge, la destrucció dels recursos, dels territoris i les cultures, l’especulació, la persecució de la dissidència i la discrepància i l’allunyament de la societat de la política i els polítics, esdevinguts classe privilegiada, ha convertit la nostra societat model de tot, en vergonya per tot. I l’exportació del model no ha estat més que l’exportació d’aquests no-valors.
(Continua)
Fa molts anys que veiem com les gasten els EUA areu del món i a casa seva, i som testimonis gairebé incrèduls de com es dóna llum verda a un estat parafeixista com Israel per fer el que vulgui amb els palestins i amb qui i on convingui. Fa dècades que veiem que la corrupció més profunda travessa, com una autopista de vuit carrils, tots els estats d’aquesta democràcia, els seus partits, els organismes que el sustenten i els seus representants i mantenidors.
Amb tot, una fina capa de vernís perfumat semblava que podia mantenir la imatge en determinats casos i moments. Però això que anomenen i ens fan que anomenem “la Crisi” està acabant de posar-ho tot potes enlaire i fent que es vegin, sense filtres, les vergonyes de totes i cadascuna de les peces d’aquest macabre joc. Tot aquest muntatge per fer canviar les regles del joc als estats menys poderosos d’Europa i fer-los posar a rengle, demostra que la democràcia com ens l’han fet creure s’ha acabat. I s’ha acabat abans que posessin en marxa la suposda moma que havia de ser l’Europa unida. Ara, a Grècia i a Itàlia ja han fet el darrer pas. S’han tret la màscara, i ens han mostrat l’autèntica cara de la realitat. Els governs titelles, que servien per fer por, per reprimir i mantenir a distància el poble i la llibertat i la justícia i l’equilibri, ja no serveixen. Ara toca deixar pas als tecnòcrates, als gestors insensibles i sense representació per posar les coses a lloc i permetre que els beneficis vagin on han d’anar, a les butxaques de les grans corporacions, dels sectors que mantenen el negoci: energia, armament, agroalimentària, turisme, bancs, farmacèutiques, màfies internacionals…
Algú, innocentment, reclamarà veu per al poble, com el desesperat Papandreu va plantejar abans de la defenestració amb un referèndum. Tots els llops que cada dia a les tertúlies, als escons, als partits s’omplen la fastigosa boca de democràcia i altres falòrnies, bramaven desaforats contra la gosadia. Ràpidament, Europa ha reaccionat. Grècia i Itàlia passen a mans de personatges vinculats a l’especulació econòmica, sense cap representativitat democràtica i sense que el poble pugui dir res de res. Aquests dies, des de CiU es parla de la necessitat que a Espanya hi hagi, després del 20-N, un govern de concentració. El model continua creixent i la democràcia desapareix com l’aigua entre les mans. El feixisme també creix, i és que l poder ja sap que en moments de desajustaments i injustícia, el feixisme és la seva millor arma. El feixisme més directe, més brutal, i el més transversal, el més sibil·lí. La dreta i els seus socis juga les seves cartes. La democràcia, el “paripé” dels poderosos ja no es necessita. Ara és temps d’imposició, de gestió asèptica, de cervells buits i budells remoguts.
Però també és temps de persones, de valors, de col·lectivitat, de cooperació, de solidaritat, de sentit comú i d’intransigència davant de tanta injustícia. És el moment de recuperar el sentit dels mots, de conrear i difondre les idees. La seva democràcia s’ha acabat, com la seva vergonya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
que encara ens resta Suïssa, els kibbutzim de l’Israel llibertari i l’esperit indòmit d’alguns ciutadans dels EUA. A més de la responsabilitat de cadascú per actuar i fer dia rera dia que aquest feixisme que descrius ho tingui més difícil per aposentar-se en les nostres mentalitats.
Atentament, i feliç dissabte
Els EEUU no ha estat menys que Israel, el seu aliat per exel.lència a l’Orient Mitjà i a la resta del món, que sempre han marcat el nord de les seves actuacions en polítca exterior i militar.
No pot ser que l’esquerra espanyola pose com a referent una Europa que ha punxat, on la seva indústria a davallat fins un 17 % menys i encara no ha tocat fons, amb un nivell de despesa pública i de fiscalitat inasumibles, que amb aquest ritme continuaran ofegant l’economia europea.
A més a més la gent que s’abstén o es nega a aprofitar cada fita electoral per manifestar el seu vot a aquella formació que pot arribar a tindre més afinitat o política.
Com l’acudit, capità la missió d’un bon soldat no és ‘abstindres’ o morir per la seva pàtria, si més no fer que l’enemic s’abstinga’ o muiga per la seva.
L’emergència a Catalunya, pot ser l’abstenció siga la darrera opció i cal aprofitar l’oportunitat de qualsevol elecció local, espanyola, europea o mundial per manifestar la voluntat a través del vot a les posicions més afins.
Doncs que encara no s’ha inventat un partit polític per persona.
Cert, finalment la democràcia ja ha estat derrotada pels mercats, que son qui marquen el temps i prenen les decisions al marge dels ciutadans i ciutadanes. Es veia a venir i ja ha tornat a passar.
I mentrestant continuem mancats d’alternativa, sense referents, als PP.CC, a Europa i arreu del món l’esquerra mundial està abatuda, derrotada, desorientada.
A casa nostra l’independentisme transversal ( interclassista) creix i l’anticapitalisme transversal ( imperialista) també creix però l’esquerra independentista continua amb la seva incapacitat per bastir una alternaiva que arreli fort.