Aquests dies, a través del twitter, he mantingut una incipient polèmica amb el candidat d’ERC a les eleccions espanyoles del proper 20N, Isaac Peraire, amic i convilatà, sobre la manca de projecte nacional que planteja ERC en engegar aquesta campanya, concretament, però generalment sempre, des del meu punt de vista. Donat que el twitter t’encotilla tant per la limitació de caràcters, fet que arriba a ser molt tallant en una polèmica, he decidit de fer una reflexió més àmplia aquí, al meu blog.
De fet, aquest mateix blog és testimoni periòdicament de la meva crítica a les forces polítiques de casa nostra per l’absència absoluta de projecte polític nacional, malgrat que molts se n’omplen la boca, fins i tot parlen d’independència, però sempre, quan es tracta d’actuar, ho circumscriuen a una de les comunitats autònomes espanyoles que divideixen la nostra nació, els Països Catalans, com si d’un acte de responsabilitat, realisme i veracitat és tractés. Simplement, situen això dels Països Catalans en el terreny dels sentiments i els desitjos més pregons. Però per a la realitat, per a allò seriós, tornem a la regió, autònoma i amb pedigrí nacional.
(Segueix)
De fet,, el cas d’ERC, només cal seguir la seva trajectòria, documents, declaracions i iniciatuves polítiques i no caldrà embolicar-se en estira-i-arronsa sobre què vol més cadascú. Els fets són com són, tossuts, i ens porten a la realitat. Per tant, no cal acusar-se de res, només cal distingir, amb honestedat, entre ideals i projecte polític -i quan no coincideixen, malament!- i ja estarem a lloc.
Aquests dies, amb la moguda basca, es posen de manifest moltes de les evidències en matèria territorial que tractem. Des de Solidaritat o des d’ERC -com ho farien Compromís o el PSM- es parla amb els bascos de col·laboració, de fer el mateix que ells, d’objectius comuns… I la veritat, no sé per on se suporten aquestes propostes. Però hi ha una cosa que sí que caldria tenir clara, a les municipals hom pot justificar una política localista i en les autonòmiques una política regional, però en unes estatals, una opció que diu defensar la independència d’aquest o aquell tros de l’estat que sigui, només hi pot anar a fer evident la voluntat de trencament, a visualitzar la realitat nacional, allò que ens fa forts i allò que afebleix l’estat. I aquesta aspecte només és possible si activem el marc nacional complet, els Països Catalans, com a projecte nacional comú, independentment de com ens organitzem o ens organitzarem nosaltres en el futur lliure que volem. L’Estat espanyol és més feble si l’encarem des de la realitat nacional dels Països Catalans, fet que trenca la seva estructura administrativa interna i obre portes a la seva política de fronteres exteriors. Per això, la territorialitat és fonamental i renunciar-hi per mor de realismes i altres falòrnies és consolidar el model estatal de les autonomies. Però per encarar un tema com aquest s’ha de tenir el país al cap, complet i divers, conèixer les seves realitats i condicions i això és quelcom que hauria de voler, amb absoluta passió i intensitat, qualsevol polític que s’autoanomeni independentista o nacionalista o catalanista.
Per això, quan hom veu que es presenta una campanya per aconseguir suports externs al partit, ERC, que es diu CatalunyaSí, o que la camapnya electoral es presenta contraposant els límits de la comunitat autònoma a uan repíublica en positiu, queda evident que no hi ha projecte nacional, perquè el país, la nostra nació, no és al centre del missatge. Perquè a Madrid no s’hi porten els Països Catalans, sinó diferents campanyes autonòmiques per tenir representació. I, conseqüentment, no anirem a Madrid a fer visibles els Països Catalans. Llavors, què hi anirem a fer?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!