Al blog de Terra i Llibertat s’hi publica aquesta necessària reflexió sobre els discurs que el poder occidental està fent córrer davant la por a perdre els privilegis i el domini absolut. Un article per pensar, dialogar i proposar.
Per una Mediterrània sense dimonis
Les darreres setmanes, en la mateixa mesura que
la sorprenent i benvinguda primavera del món àrab ha anat fent camí,
s’ha anat repetint en els mitjans de comunicació habituals la prèdica
contra el perill islamista.
(Continua)
A Catalunya,
amb el grupo Godó al capdavant, aquells que fins fa poques setmanes
convivien perfectament feliços i contents amb els sàtrapes que garantien
l’ordre colonial, s’afanyen ara a recordar-nos que la democràcia és
perillosa, que la llibertat pot generar inestabilitat, que cal garantir
l’ordre… que enmig de la nova situació generada per les mobilitzacions
populars el dimoni treu les banyes: l’islamisme, l’islam polític pot
aprofitar l’ocasió per construir el seu imperi de terror. Que l’Islam no
ha tingut una il·lustració com l’europea, que si no han llegit Rousseau
ni Montesquieu, que si no hi ha una tradició intel·lectual sòlida i que
pugui expressar-se obertament a favor de les llibertarts, que si
l’opressió de les dones, que si l’antisemitisme, que si l’odi contra
Israel, contra Occident i l’humanisme que representa, que si la
teocràcia iraní, que si no hi ha unes burgesies que puguin promoure un
estat modern, etc, etc, etc. Mitges veritats barrejades amb moltes
mentides, tòpics, desconeixement i eurocentrisme. Allò d’en Machado:
“Dices media verdad/dirás doble mentira/ si dices la otra mitad”. Pluja
fina que va caient des d’un munt de mitjans ja fa massa anys i que ha
empapat tant el discurs de l’opinió correcta així com una part
important de la percepció popular sobre el món àrab i musulmà.
Però l’Islam, i l’islam polític, és i serà a la Mediterrània. Amb més
o menys força, amb alts i baixos, amb transformacions o
enquistaments… hi és i hi serà. A Turquia, al Líban, a Palestina, a
Jordània, a Egipte, a Algèria, al Marroc… i aquells i aquelles que
volem un mar que sigui un espai de convivència, de solidaritat, que
ofereixi més possibilitats d’intercanvi, de justícia i de llibertat
tenim l’obligació de conèixer-lo, de parlar-hi i de parlar-ne, de desfer
tòpics, discursos i percepcions que serveixen només per mantenir el
nostre cap i la nostra ànima en el territori d’una geografia colonial.
Conèixer no és sinònim de compartir, dialogar no és sinònim d’estar
d’acord, reconèixer no és sinònim d’admirar –menys encara d’idolatrar-
però sense conèixer, dialogar, reconèixer la nostra geografia continuarà
essent un espai de la geoestratègia colonial que fa de la Mediterrània
un nou teló d’acer, que ens fa menys lliures i menys dignes a tots els
pobles que la compartim.
En aquest sentit creiem que algunes idees són imprescindibles per entendre millor l’islam polític i per entrar-hi en diàleg:
– Una descolonització encara en marxa: el colonialisme a la
Meditarrània (i en molts llocs del món) no s’acabà amb la proclamació de
la independència per part de les diferents repúbliques àrabs i/o
musulmanes. La creació de l’estat d’Israel com a pol occidental a la
zona, així com el munt d’estratègies neocolonials teixides entre elits
del nord i del sud per servir interessos diversos, ha mantingut moltes
societats del sud del mediterrani com a actors de segona a qui es nega
la capacitat per decidir i construir el seu present. En aquest sentit,
continua el bloqueig i l’ofensa colonial i la necessitat de bastir
organitzacions que hi responguin.
– Un fort sentiment d’identitat i la capacitat de cohesionar i
organitzar. Les institucions construïdes al llarg dels darrers segles
en les societats musulmanes han bastit les formes tradicionals
d’identificació, cohesió i organització social. La modernitat portada
pel colonialisme va inscriure una dolorosa ferida en la capacitat
d’identitat i cohesió social que, en la majoria de casos, tampoc han
resolt els estats sorgits de les independències, sovint també amb una
forta lògica modernitzadora. François Burgat, a El islamismo cara a
cara, recull aquesta reflexió de Tariq al-Bishri: “Vaig començar a veure
la societat com un conjunt d’institucions dividides en subunitats
internes que amparen l’activitat individual i organitzen en el seu si
les masses humanes. Vaig adonar-me que el ciment d’aquestes entitats que
formen el texit institucional de la societat és el pensament religiós.
Per exemple, veia que l’evolució de certs sectors professionals
coincidia amb la del moviment sufí i amb les institucions socials
implantades en els barris populars. Aquesta configuració confereix a la
societat una espècie de descentralització i permet que l’individu
pertanyi a les microsocietats primàries en les quals viu i sigui inclòs
en un seguit de pertinences cada cop més àmplies. Els atacs a la
pertinença religiosa són atacs a aquesta xarxa institucional (…) Doncs
bé, crec que és molt difícil construir una societat amb individus
aïllats. L’individu necessita entrar en una xarxa de comunitats cada
vegada més àmplies, Sense aquest solapament de conjunts socials
intermedis, hom no pot posar-se en relació amb l’Estat.”
– La voluntat d’assajar una modernitat pròpia. Fa ja uns anys,
l’expresident iranià Jatami va publicar una colla de reflexions amb el
títol de “Una democràcia musulmana?”. Com Jatami, arreu de l’islam hi
ha líders polítics i hi ha intel·lectuals que, des de fa molts anys (no
ve pas d’ara), aprofundeixen en la reflexió i aposten per una modernitat
i una democràcia amb adjectius, en aquest cas, musulmana. Una reflexió i
una opció per participar en el món contemporani com a actors amb unes
arrels pròpies. En aquest camí nocions com comunitat, justícia i
lideratge són eixos centrals d’un pensament polític propi que, com arreu
del món, mostra la vitalitat de les civilitzacions que avui tornen a
construir un món plural.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!