L'Aleix a ca la Toca

L’Estat espanyol ha iniciat la que vol que sigui la darrera croada contra els infidels. Per a aquesta empresa ha buscat el suport de la resta d’estats europeus, entre els quals el francès.
Per a això, ha creat la Llei de partits i ha buscat l’homologació europea, a través dels seus compromisos amb el nou moment del sistema: crisi-control-retallada democràtica-pensament únic-raó d’estat.
Amb l’homologació a les mans, desenvolupa els nous límits -que vells que són!- del règim. En una mà, el feixisme -l’eina del capitalisme per amenaçar-, i en l’altra, la socialdemocràcia -l’eina del capitalisme per imposar  “democràticament” o policialment  el model a les majories.
A Euskal Herria, un dels laboratoris del sistema des de fa molts anys, apliquen la inquisició, la censura, la repressió més salvatge. Espanya torna a trepitjar aquell país com van fer els franquistes en entrar-hi després de la guerra. Ara, a més, i posen el model més reaccionari i Europa, la de sempre, la dels estats, ja ha sentenciat que cap model transformador cap en la nova època “democràtica del capitalisme desesperat”.
A Euskal Herria s’apallissa a tot déu, es perpetuen les condemnes i s’ha acabat el pensament, només queda Espanya i les armes del poder. PP i PSOE, la moneda sencera amb totes les cares: falangistes, policies, exèrcit, polítics i sindicats, mitjans, autonomistes, clavegueres…

(Segueix)
Als Països Catalans també han començat.  Ni existeixen els Països Catalans, ni la llengua té drets, ni els noms del territori els agraden, ni es pot ser amic dels bascos ni es pot defensar la independència, tampoc en el terreny social.
Cesk Freixas és un clar exemple. La desaparició institucional del nom País Valencià n’és un altre. La persecució de la normalització lingüística n’és un altre. La repressió als moviments socials, encara un altre. La falange té drets davant les iniciatives socials independentistes. TV3 i la resta de televisions autonòmiques del país no es poden relacionar. Les policies locals actuen d’ofici contra els joves independentistes. I una llarga llista de fets que demostren per on van els trets.
La crisi ha servit l’estat i els seus aliats per reforçar el paper del poder, que en créixer esdevé i indefugiblement més i més reaccionari. Itàlia n’és un clar exemple. Rússia, un altre.
En la nova situació, els estats recuperen tot el poder. Els elements que els poden fer trontollar de veritat esdevenen blanc de totes les accions, amb tots els components de la família capitalista ferms i en joc. Avui, els estats toleren la corrupció, les màfies, el tràfic de drogues i d’armes, l’augment de la violència social, els desequilibris més grans que mai. I se sotmeten als interessos farmacèutics, armamentístics, turístics, energètics…
Per als drets socials i nacionals, garrotada cantarem!
Espanya, amb la socialdemocràcia al davant, vol tancar l’Estat i seguir en el carro del poder. Euskal Herria i els Països Catalans van ser al punt de mira de la transició espanyola -a la Constitució es llegeix ben clarament- i avui encara hi som. La porta encara no s’ha tancat. El moment és complex. Cal una gran dosi d’imaginació, de
compromís, de mobilització, de solidaritat, de paciència, de
comunicació i d’esperança.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!